La pignatta de fasoeu

Stampa questo copione

LA PIGNATTA DE FASOEU

LA PIGNATTA DE FASOEU

Trii att de

ANTONIO MENICHETTI

Liber adattament ambrosian

da ona mèzza, vaga e pallida idea del

Sior CARLETTO GOLDONI

Venexian

Personaggi

          DOÀRD SARONNI          padron de la melonera

          TÒGN          “                  sò fioeu

          ANNA          “                  miee del Tògn

          CLARA        “                   tosa de sti duu

          BÈRTO  BESANA           magazzinee

          MILIÈTO      “                  sò fioeu

          RÒSA    VERGA             amisa de la Anna

          DARIO   RESNATI          sò cusin

          RINA     SALA                 sèrva

SCÈNA (fissa per i trii att)

          

           La nòstra stòria la se svòlg visin a Milan pòcch temp fa.

           El sit l'è el tinèll de la famiglia Sarònni arredaa modestament.

           Indispensabil dò pòrt: voeuna che va a destra (la comune), l'altra, a sinistra, che la mena al magazzin. 

ATTO PRIMO

SCENA  I^

Anna e Rina

Anna — E allora? Stamattina se pò nanca bev el caffè?  Se l'è? On'altra novità?

Rina — Se la va minga a toeull al circol, stamattina la bev el caffè al salto!

Anna — E perchè? Gh'è pù de caffè?

Rina — Nò, ghe n'è anmò, ma el scior Duard l'ha miss sòtta ciav el caffè e anca el zuccher!

Anna — Anca quèsta? Ma gh'hoo de vedènn anmò? Insèma a quèll che hoo dovuu mandà giò cont el mè signor suocero, gh'hoo de mettegh in cunt anca quèsta? Ch'el me sara sù el caffè e el zuccher?

Rina — Che la se mètta pur l'anima in pas, perchè che l'òmm chì, con pussee el diventa vègg, con pussee el peggiora!

Anna — Ma se gh'è saltaa in del cervèll de trà in pè anca quèsta?

Rina — Sciora, lee la sa benissim come l'è faa quèl benedètt òmm: l'è pèsg d'ona pignatta de fasoeu! El gh'ha semper de dì, el voeur ficcà el nas in tutt i canton, cascià denter el bècch anca in de quèll che gh'interèssa nò! Per falla curta, stamattina l'ha dervii la dispensa, el gh'ha daa on'oggiada al zuccher, poeu l'ha controllaa el caffè e l'ha taccaa a borbottà: “ Varda chì, hoo faa toeu trii ètti de zuccher settimana passada e l’è giamò finii,  on etto de caffè el beven giò come s’el fuss acqua e poeu disen che ghe n’è pù! Ma chì gh’è pù de religion!!!” L’ha tiraa sù quèll che gh’era ancamò de tutt e duu e l’ha portaa tuttcòss in de la soa stanza.

Anna — Ma mi, de tutt chi pajasciad chì, ghe n’hoo pien la scuffia!!! Che vergògna!! Dopo tanti ann che sont in sta cà chì son nanca padròna de famm on caffè! E quèl ciorlandari de mè marì, grand e gròss come l’è, el gh’ha paura a dagh contra al paparino, el se azzarda nanca lontanament a contraddìll!! Se stoo ancamò in che la cà chì a mandà giò velen, l’è per la mia tosa, se de nò che faria vedè mi chi l’è la  Anna Sala!!!

Rina — E mi pòdi fà nient’alter che dagh reson!! Hinn ròbb de minga cred che on òmm de quèll’età, coniugato con una prola, el sia nanca padron de spend cinch franch com’el voeur lù e ch’el gh’abbia de stà sottomèss a sò pader come on fiolin de l’asilo, domà perchè el laora in dell’azienda de famiglia!!

Anna — Pròpri inscì!! E inveci de vèss lù a mandà avanti la ditta e la famiglia, el se lassa ciappà per el cuu de sò pader e dal magazzinee, che l’è pussee quel ch’el pòrta a cà soa che quèll ch’el vend! Ma, perchè le fa lù, per quèl vècc rimbambii, va tusscòss benòne!!!

Rina — E pensà ch’el Duard el ved domà el magazzinee e quella faccia de mal de dent del sò fioeu, e fòrsi pussee per el fioeu che per el pader.

Anna — Ma se pò vèss consciaa come lù?

Rina — Ma l’è adree a parlà del Milièto, el fioeu de Rino, el magazzinee?

Anna — Pròpri de lù!!! Quèl lì el fa in temp a magnàgh foeu tusscòss prima ch’el crèpa!

Rina — Bèh, a dì la verità, el Milièto l’è nò pròpri de trà via: fin, gentil, educaa, e poeu l’ha studiaa …

Anna — Ma sentela, sent quèsta chì!!! Te pias quèlla faccia de farmacista in vacanza? Sta pur tranquilla che mi t’el tocchi nò, el tò bèll gingin! Mi ghe n’avaria assee de sistemà per ben la mia tosa , e poeu, tutt el rèst, el pò andà giò a tomborlon per i scal de la cantina!!!

Rina — Sciora, mi vararissi nò che lee la pensaria …. (CAMPANELLO)    

Anna -- Hann sonaa: va a vedè chi l’è.

Rina — Mi credi che lee la me conossa assee per ….

Anna — Va a vedè chi l’è, t’hoo dii …

Rina — Voo, a voo … (tra se, piano) S’el fuss nò per el Milièto, mi ghe staria minga on minutt de pù in de sta gabbia de matt!! (via)

Anna — Saràmm sù el caffè a mi? In cà mia?? Sont o son nò anca mi la padròna chicchinscì?

SCENA  II^

Dette e Ròsa

Rina — (entrando) Gh’è chì la soa amisa Ròsa.

Ròsa — (la segue) Ciao, Anna. (Rina esce)

Anna — Ciao, Ròsa.

Ròsa — Allora, me la va? Te stee ben?

Anna — La va minga mal, anca se, a vèss sincera, gh’hoo de dì che stavi mèj prima de sposass!

Ròsa — E la toa tosa me la sta? Se la fa de bèll?

Anna — On tubo! Però la sta ben, l’ha faa l’influenza vint dì fa. Ma adèss la s’è rimissa benone. Ma sta minga lì in pee: toeu sù ona cadrega e sèttes giò … diavol, te faree minga di compliment, di vòlt!

Ròsa — Sent, Anna, (e si siede) mi son vegnuda chì pròpri per la toa tosa …

Anna — Avanti, parla.

Ròsa — T’hoo minga telefonaa perchè, cèrti ròbb, l’è mej dissi de persòna e guardàss in di oeugg.

Anna — Oh Madòna Santa, te me fee stremì!

Ròsa — Ma nò, sta tranquilla! Mi vorevi domà savè: la Clara, la gh’ha el moros?

Anna — Magari!!! Inscì avaria finì de tirà sospir e accident.

Ròsa — Ti t’el see che fà content i giovin l’è semper staa el mè ballin.

Anna — El sann tutti che te pias fà la sensàl!!

Ròsa — Ben, gh’hoo on giovin sòtta man che, se riessi a fall diventà tò gener, son sicura che te saree contenta anca ti.

Anna — Debon? E chi l’è?

Ròsa — Spètta on moment: prima che mi te disa chi l’è, te see sicura che tò marì el gh’abbia nient de dì?

Anna — Quèll là el cunta come el duu de picch quand la briscola l’è còpp: sta sicura ch’el farà tutt quèll che ghe disaroo mi! Donca, chi l’è?

Ròsa — E tò suocero?

Anna — La sariss bèlla che quand gh’è content sò pader e sò mader, el nònno el dovaria dì la soa!!!

Ròsa — Ma t’el see come l’è faa tò suocero …

Anna — El soo fin tròpp ben.

Ròsa — El voeur semper mètt el bècch in tusscòss!

Anna — Ma s’el fioeu l’è bravo e de bòna famiglia, se te voeuret ch’el gh’abbia de dì ancamò? A propòsit, chi l’è?

Ròsa — Nò, Anna, perchè se dovaria creà di problema, allora se ne fa nient.

Anna — Mè suocero l’è sguèrc, rompaball, tutt quèll che te voeuret ti, però l’ha semper dì ch’el ved minga l’ora che la Clara la se sposa!! E no perchè el ghe voeur ben, nò!!! Domà per avègh ona bocca in men de mantegnì!!

Ròsa — Quand l’è inscì, parlen con la toa tosa, e sperèmm che la faga nò di stòri.

Anna — Ti preocupet no! E adèss te me diset chì l’è o gh’hoo de fà domanda in carta bollada?

Ròsa — L'è el fioeu d'on mè cusin che l'è staa in Merica a studià, adèss l'è tornaa e el voeur formàss ona famiglia, ma, siccome el conoss nissun, l'ha domandaa el mè aiutt. Dario el se ciama, Dario Resnati, l'è el fioeu de mè cusin Marcèllo.

Anna — Che bèll nòmm!!

Ròsa — Mi ghe l'hoo dii che sèmm amis e de lassàmm fà de mi.

Anna — E ti, per quèll che riguarda la mia tosa, quèll gorgoànn de mè marì e quèll'impiaster de mè suocero, lassa fà de mi!

Ròsa — Son pròpi contenta, varda. (si alza)

Anna — (alzandosi) Te vee giamò via? Inscì prèst?

Ròsa — Gh'hoo tanti de chi ròbb de fà … e poeu, voeuri minga fàtt pèrd del temp. (si baciano)

Anna — Mi te ringrazi, per tutt ….

Ròsa — Cialàd … te see che quand me mètti mi … (esce)

SCENA  III^

Anna e Tògn

Anna — E adèss comincèmm a lavoràss i miei cari congiunti! Donca, per prima ròbba, mi parli cont el mè marì, e inscì, con sò pader, el se rangia lù … (entra Tògn) Oh, tèll chì el mè Tognin, gh’avevi pròpri bisogn de ti.

Tògn — Uei, varda che mi gh’hoo minga colpa!

Anna — De còssa?

Tògn — La m’ha dii la Rina che t’hee borbottaa per el caffè e el zuccher: ciàppessela nò con mi, che mi ghe c’entri nient!

Anna — Ma lassa stà sti bambanad che mi, adèss, gh’hoo minga temp de pèrd per cèrti stupidad. Gh’hoo de ditt on quaicòss de pussee important!

Tògn — Bèll o brutt?

Anna — Bèll, bellissim!

Tògn — Meno mal! Mi gh’hoo semper paura che me spètta on quaicòss de pòcch alegher …

Anna — Hoo trovaa el moros per la nòstra tosa!

Tògn — E, se l’è lecit savèll, chi el sariss?

Anna — Basta che te tacchet minga a mèttom el baston fra i roeud! Te gh’avarèsset fòrsi on quaicòss de dì contra quèll che foo mi?

Tògn — Nò, nò, mi son contra a nient e a nissun.

Anna — El soo, el soo benissim che in sta cà chì mi cunti nient, ma siccome gh’hoo nient alter al mond che la mia tosa, ghe permettaroo a nissun de v’ss al contrari de quèll che decidi mi!

Tògn — Ma, a dì la verità, mi hoo semper creduu che la tosa la fuss anca on poo mia!

Anna — Quèll el soo anca mi, ma quand te savaree a chi ghe l’hoo promissa, te saret content anca ti!

Tògn — Allora sentèmm donca, chi l’è sta pèrla de giovinòtt?

Anna — Basta che ti te see mèttet minga in del coo de disfà quèll che hoo faa!

Tògn — Ma quèsta l’è bèlla: te m’hee dii che t’hee promiss la tosa, e adèss te pretendet che mi sia content addirittura prima de savè chi l’è quèll lì?

Anna — La toa miee l’ha mai faa nient de sbagliaa!!

Tògn — Ma mi vorevi dì che …

Anna — E allora parla pussee ciar, èrpes!

Tògn — Te voeuret che mi foo citto? Va ben: sarò una tomba:

Anna — Fa nò el giavan e dimm: Dario Resnati, t’el conosset?

Tògn — Nò, mi nò.

Anna — E sò pader, Marcello Resnati?

Tògn — Nanca lù.

Anna — E la Scolastica, sò mader?

Tògn — Istèss di alter duu!

Anna — Ma che razza d’òmm te see? Possibil che te conosset nissun? Hinn i cusinn de la Ròsa, la mia amisa.

Tògn — Benone.

Anna — Quèl fioeu lì l’è ona pèrla d’òmm  e la toa tosa l’andarà a fà la sciora! Te gh’hee on quaicòss de dì?

Tògn — Ma còssa te voeuret che disa? La sarà anca come te diset ti; mi speri domà che ghe sia content anca mè pader, inscì sarann content tutti e ghe sarà minga de rattellà.

Anna — Bisogna che te parlet con tò pader.

Tògn — E se ghe disi?

Anna — Digh quèll che t’hoo dii mi, ne pù ne men.

Tògn — Ma s’el me domanda se l’è bèll o brutt, grand o piscinin, bianch o negher, mi se ghe disi? El conossi nò!

Anna — Se t’el conosset minga ti, el conossi mi!

Tògn — E allora, parla ti con mè pader!

Anna — Ma che òmm te see?

Tògn — Te tacchet a vosàmm adree?

Anna — Gh’è de chi vòlt che te me fee pròpri andà in bèstia! Ma se te voeuret? Che quèlla pòra tosa la faga la muffa? Te voeuret fagh fà la fin che hoo faa mi? Con tò pader ch’el diventa semper pussee insopportabil tutt i dì che passa?

Tògn — Ma mi, còssa te voeuret che ghe faga?

Anna — Ma se te see? On òmm o on magatèll?

Tògn — Second a ti, se son cosè?

Anna — Ti te seet on òmm in de quèl che t’interèssa a ti, ma, per quèll che riguarda la famiglia, te see pesg d’on magatèll! E adèss va subit in de tò pader e digh che capita sta bèlla occasion e che gh’èmm nissuna voeuja de lassàla pèrd. E se el te dis ch’el conoss nò el fioeu, che me le domanda a mi ch’el conossi e che l’informaroo, ma, per intanta, parleghen ti. S’el fa di stòri, fàss minga mètt sòtta i pee, dessedes e mett via quèlla gnagnera che te gh’hee semper adòss!

Tògn — Ma, adèss, che bisogn gh’è d’inrabiss?

Anna — Per fòrza: mi parli e te te see lì pacifich me on trè lira!!

Tògn — Bisognerà pur che pensi a quèll che gh’hoo de dì, nò?

Anna — Imbranaa, ma ghe voeur inscì tant? E poeu se te gh’hee paura de còssa? Ai nòster genitor devom portàgh rispètt, ma, quand s’è in del giust, se pò dì i nòster resòn, perchè sèmm person civil, minga di brù—brù!

Tògn — Va ben, gh’en parlaroo.

Anna — Parlegh subit!

Tògn — Va ben, el faroo prima d’andà …

Anna — Fall subit, t’hoo dii!

Tògn — Ma se l’è tutta sta prèssa? Te brusa i fasoeu?

Anna — E allora ranges ti, mi voo de là perchè, se stoo chì on minut anmò te me fee vegnì anca quèll che gh’hoo nò!

Tògn — Va ben, calmes adèss, gh’andaroo subit! Oh pòra mi! Signor, vuttom ti, perchè, se de nò … (esce)

Anna — Madònna Santa, chè gingioari d’on òmm ch’hoo sposaa, mi che son tutta foeugh e fiàmm!!! (esce dietro Tògn)

SCENA  IV^

Doard e Rina

Doard — (entra con Rina dalla parte opposta) Insòmma, quèsti hinn ball bònn de fà bui! Mi prima, son staa in cusinna: gh’era el ciar pizz e gh’era denter nissun! Uei, vardì che mi la lus la paghi, me la regalen nò! El Bèrto l’è rivaa?

Rina — Si, l’hoo vist in magazzin ch’el trafficava.

Doard — E el sò fioeu?

Rina — L’era là attaccaa al compiuter.

Doard — Va a digh al Bèrto ch’el vegna chì in de mì, che gh’hoo bisògn. Des’ciollet!! Te see chì ancamò?

Rina — Voo subit…. (fa per uscire)

Doard — Dòpo, te ghe deet on’oggiada a quèll ch’hinn adree a fà el mè fioeu e quèlla slandra de la mia noeura e te vègnet a dimmel.

Rina — Va ben … (tra se) Se te spèttet che te foo la spia mi … (via)

Doard — Nissun fa nient in che la cà chì! El me fioeu l’è on asnin, la soa miee e la soa tosa, pesg che andà de nòtt … Se ghe fussom minga chì mi e el Bèrto …. Anca se gh’èmm la nòstra età, sèmm nò nancamò pront per andà in su l’assa! E poeu hoo leggiuu sul giornal che cèrti dònn riven a centquindes, centvint ann! E soo che gh’è anca on quai òmm che fa istèss: perchè pòdi minga fall mi? Se pò mai savè?

SCENA  V^

Doard e Bèrto

Bèrto — (entrando) Son chì, el gh’ha bisògn de mi?

Doard — T’hee finii de preparà i pacch de spedii?

Bèrto — Sèmm adree, ma èmm nò nancamò de finì.

Doard — Mi voraria savè perchè te paghi: te fee nagòtta tutt el santo dì …

Bèrto — Le dis lù che mi foo nagòtta: mi impacchètti, mi riscòdi, mi voo in banca, mi voo in pòsta, mi voo …

Doard — T’hee de andà innanz on pèzz anmò?

Bèrto — Adèss ch’el se calma, scior Doard.

Doard — Scior Doard?!? Ona vòlta almen te me ciamavet: scior padron!

Bèrto — Ch’el me scusa, ma mi credevi che dòpo tanti ann de servizi ..

Doard — Anca se fussom parent, mi sont el padron e voeuri vèss trattaa de padron!!

Bèrto — D’accòrd, da adèss in avanti el ciamaroo scior padron.

Doard — Doe l’è el tò fioeu?

Bèrto — In magazzin, a scriv di fattur.

Doard — El ven sù ben, el tò fioeu?

Bèrto — A mi mi par de si: el gh’ha nanca on vizzi.

Doard — El pò semper ciappài.

Bèrto — Sperèmm de nò! Per adèss el me da a trà.

Doard — E la morosa? Ghe l’ha la morosa?

Bèrto — Si, con tutt quèll ch’el guadagna …

Doard — Ben, ghe l’hoo mi la tosa che va ben per lù.

Bèrto — Ma, senza on stipendi sicur, chi voeur che la toeuva?

Doard — Ti lassa fà de mi.

Bèrto — Son pròpri curios de savè chi vorarà sposàll.

Doard — Te seet a chi voeuri daghel in spos?

Bèrto — El savaria pròpri nò!

Doard — A la mia nevoda.

Bèrto — La Clara?

Doard — E chi se nò? Gh’hoo domà quèlla nevoda lì!

Bèrto — Per mi, va benone, ma bisognerà savè se gh’è content sò pader e sò mader.

Doard — Se ghe entra chi duu èrpes là? Content mi, content tutti!

Bèrto — Oh, el vedarà che gh’avarànn de dì; scior Doard, per mi ch’el faga pur!

Doard — Uei, va ben che, anca se la ròbba la me spussa on poo, diventarèmm parent, ma ti te devet nò desmètt de ciamàmm “scior padron”.

Bèrto — Va ben, va ben. E, el mè fioeu, s’el gh’ha de fà?

Doard — Lù el dev imparà a fà tutt quèll che te fee ti inscì, quando ti te morireet, lù el poderà seguità a servimm, come te fee ti!

Bèrto — E se vegnerà di fioeu?

Doard — Uei, frena Mili! Prima de tutt bisogna vedè come se la cava cont el mestee, poeu, eventualment, ghe pensarèmm. Adèss torna in magazzin a finì i tò lavorà e varda de digh nient a nissun, nanca al tò fioeu!

Bèrto — Mi? Mi savaria nanca se dì! (esce)

Doard — Se nasserà di fioeu, l’è quèll che voeuri, inscì, da grand, imparerànn a servìmm! I tiraroo sù mi e ghe l’insegnaroo mi, el mestee!!

SCENA  VI^

Doard e Tògn

Tògn — (entrando) Oh, va chi se ved!

Doard — Te pòdet semper andà a “Chi l’ha visto”!

Tògn — Se te see minga tròpp ciappaa, gh’avaria bisògn de parlàtt.

Doard — È mòrt el Papa?

Tògn — Perchè?

Doard — De solit, te dèrvet la bocca ògni mòrt de Papa, perchè te fee tròppa fadiga!

Tògn — Schèrza nò, che se de nò, voo in confusion.

Doard — Sentèmm donca, se te gh’hee de dìmm? Ona quai trovada de la toa miee?

Tògn — Nò, stavòlta se tratta de la mia tosa.

Doard — Se la voeur cossè quèlla ritardada mental?

Tògn — Ghe sariss ona bònna occasion per falla maridà.

Doard — Già fatto.

Tògn — Ma come? La mia tosa la gh’ha giamò el moros, e mi soo nagòtta?

Doard — Ma còssa te voeuret mai savè ti? Comunque, fa cunt che la sia bell’e maridada.

Tògn — Senza che mi le sappia?

Doard — In sta cà chì, comandi mi!

Tògn — E la mia miee la sa?

Doard — La savarà quand gh’el disaroo mi.

Tògn — Scusom papà, ma gh’hoo paura che stavòlta ven foeura vun de chi gazzaghee …

Doard — Ma che gazzaghee te voeuret mai che vegna foeura?

Tògn — La mia miee l’ha promiss la tosa a on cèrto Dario … Me ricordi pù el cognòmm.

Doard — Toa miee l’ha promiss?!? E ti te ghe l’hee permiss? In sta cà el padron son mi e la tosa voeuri fàlla sposà mi, a la mia manera, con chi voeuri mi! Te gh’heet on quaicòss al contrari?

Tògn — Nò nò, mi nò: me dispias domà per la mia miee.

Doard — E allora digh de vegnì a parlànn con mi.

Tògn — E, scusom papà, pòdi almen savè chi l’è el moros che t’hee riservaa per la mia tosa?

Doard — Quand sarà el moment, t’el savaret!

Tògn — Ma mi, in fin de la fera, son sò pader!

Doard — E mi son Tò pader! Ma, quèll che cunta pussee, l’è che mi sont el padron de tutt, chi denter, e quindi anca de la dòta de la toa tosa! (via)

Tògn — Pòra mi!! E adèss chi gh’ha el coràgg de parlà con la mia miee? Andaria puttost a cavà la gramègna cont i dent! (esce dietro Doard)

SCENA  VII^

Anna e Ròsa

Anna — (entra dalla parte opposta seguita da Ròsa) Brava Ròsa, che te see tornada indree. Te gh’heet ona quai novità?

Ròsa — Mi si, e ti? T’hee parlaa cont el tò marì?

Anna — Si, gh’hoo parlaa, e l’è contentissim!

Ròsa — E el resgiô?

Anna — Quèll el consideri pròpri nò: con lù se rangerà el mè marì!

Ròsa — E la tosa? La sa nient?

Anna — Te voeuret scherzà? Ghe l’hoo dii subit: l’è contentissima!

Ròsa — Pòdi parlagh on attim anca mi, con la Clarètta?

Anna — Te la ciami subit.

Ròsa — Ah, giust quèll, quas quas me desmentegavi: hoo faa vegnì chì ona persònna; l’è chì de foeura che l’aspètta: pòdi fàll vegnì innanz?

Anna — E chi l’è?

Ròsa — ‘Ndèmm, Anna, ven giò del moron!

Anna — Ah furbina! Va là che hoo capii! Fàll pur accomodà.

Ròsa — Ghe disi alla Rina de fàll entrà. (esce un attimo)

Anna — Sperèmm che nissun de la famiglia el me traga in pee on quai gibilee!

Ròsa — (rientrando) Te vedaree che giovinòtt!

Anna — E i sò gent, s’hann dii?

Ròsa — Contentissim! Oh l’è chì, l’è chì, citto!

SCENA  VIII^

Dario e dette, poi Clara

Dario — (entra: intellettuale, elegante, disinvolto) È permesso?

Anna — Ch’el vègna … ch’el se còmoda.

Ròsa — Ecco, Dario, quèsta l’è la Anna, la mamma de la Clara.

Dario — Sono felicissimo di conoscerla, signora, e spero che anche lei sia contenta di fare la mia conoscenza.

Ròsa — Te sentet, Anna, che educazion?

Anna — Se capiss subit che l’ha studiaa in Merica. Oh Madònna Santa, magari lei non capisce il dialetto?

Dario — Che la se preoccupa nò sciora, che el capissi e el parli, perchè a cà mia se parla semper in lengua ambrosiana. Quindi che la se preoccupa nò.

Anna —Mèj inscì, perchè, puttòst che fà su di catanaj, preferissi parlàla anca mi.

Ròsa — L’è mèj. Cià, Anna, ciama la toa tosa.

Anna — Si, subit. (va alla comune e chiama) Clara, ven chì on moment, per piasè.

Ròsa — Te vedaree, Dario, che te saree content.

Clara — (entrando) Te gh’avevet bisògn, mamma? (si dividono due a due: da una parte Anna e Clara, e, dalla parte opposta, Ròsa e Dario)

Ròsa — E allora? Se t’en diset?

Dario — L’è ancamò pussee bèlla de quèll che te m’avevet dii!

Anna — E allora? Se t’en diset?

Clara — L’è nò Brad Pitt, ma insomma …

Ròsa — Dai, digh on quaicòss.

Dario — Che piacere conoscerti, Clara. Mia cugina Ròsa mi ha parlato tanto di te.

Anna — Parli pure in meneghino, che anche mia figlia lo capisce, vero Clara? Su, rispond.

Clara — Sono contenta anch’io.

SCENA   IX

Detti, Tògn, poi Rina

Anna — Tèll chì el Tògn! Varda chi gh’è chì.

Tògn — E chi l’è chel scior chì?

Anna — Dario Resnati, el cusin de la Ròsa.

Tògn — (fra se) O pòra mi!!

Dario — Permette che abbia il piacere …

Tògn — Si, si, va ben, dòpo … (a Anna) Sent ti, ven chì on moment. (la porta davanti)

Anna — Se gh’è?

Tògn — Hoo parlaa con mè pader: el voeur nò! L’ha dii che la tosa el ghe penserà lù a sistemala …

Anna — Ah nò, èh? Puttòst la mandi a suora, la coppi, la …

Tògn — Te ghe fee nagòtta! E sperèmm ch’el vegna minga chì, se de nò …

Anna — Ch’el vègna, ch’el vègna, ch’el sistemi mi!!

Rina — (entra trafelata) Scior Tògn, scior Tògn, … el scior Doard l’era adree a vegnì chì e, soo nò me l’è stada, l’è borlaa giò.

Tògn — O Signor! El s’è faa mal?

Anna — Dio volèss!

Rina — Nò! Mi son corruda là per dagh ona man, ma lù el m’ha daa on ruson ch’el m’ha traa de chì a là!

Anna — Adèss va là, moeuves, va a vedè s’el gh’ha bisògn on quaicòss e poeu fa de tutt per minga falla vegnì de chì, capii?

Tògn — T’hee vist? Te l’avevi dii mi …

Anna — Ma se te voeuret mai avè dii cossè, ti, che te gh’hee paura anca de la toa ombria!!!

Tògn — Si, vosom adree anca ti adèss! (a Rina) Andèmm, ven con mi, ti. (escono entrambi)

Dario — Sciora, tutt sto rebelòtt, l’è succèss per colpa mia?

Anna — Nò, nò, ch’el se preoccupa nò.

Dario — Clara, mi dispiace. Telefonami, se vuoi.

Clara — O Dario, scusaci … (si mette a piangere)

Dario — O Dio, piange …

Ròsa — (a Dario) ‘Ndèmm, ‘ndèmm, ven via. (esce spingendolo fuori).

FINE  ATTO  PRIMO

ATTO  SECONDO

SCENA  I^

Doard, Rina, poi Milièto

Doard — Ma varda che l’è gròssa! La grida vendètta al ciel! Promètt la tosa senza prima dimmel a mi!! Chi son mi? El sò garzon? Ghe foo vedè mi chi son! Va subit a ciamàmm el Milièto.

Rina — Subit, subit. (si avvia per uscire)

Doard — Chi gh’è in cusina?

Rina — Soa noeura.

Doard — Dio ne scampa! Va, va a ciamà el Milièto.

Rina — Subit. (esce)

Doard — Chicchinscì comandi mi, son mi el padron, e el mè fioeu e la soa sciora gh’hann de dipend de mi. E mia nevoda ghe la voeuri dà a chi me par e pias a mi. Ma quèll là, s’el spetta a vegnì chì?

SCENA  II^

Doard e Milièto

Mili — (entra, e timido e impacciato.) L’è permèss?

Doard — Demòni, te ghe n’hee miss de temp per rivà, vera?

Mili — El gh’ha bisògn?

Doard — Se capìss. Se te penset, che t’hoo faa ciamà perchè te see bèll? Ma se te fee lì in pee che te paret on fuston de verza? Su, dai, ven avanti.

Mili — Ch’el disa pur, son chì.

Doard — T’hee finii de fà i tò ròbb con chel cattanaj là?

Mili — Col computer?

Doard — Si, pròpri quèll; t’hee finii?

Mili — Quasi.

Doard — Quasi, quasi: ma se te see semper lì taccaa!

Mili — Mi foo quèll che pòdi, vist che deperlù el va nò …

Doard — Ti, scolta, de grand se gh’heet intenzion de fà?

Mili — Còss’el voeur che ghe disa? Adèss come adèss el savaria pròpri nò… basta ch’el sia on lavorà dignitos …

Doard — Te pias stà in del mè magazzin?

Mili — Si, scior Doard.

Doard — Te stee volentera con mi?

Mili — Si, scior Doard.

Doard — Te lavoret? Te imparet on quaicòss?

Mili — Si, sior Doard.

Doard — Si, scior Doard … si scior Doard … Te see bon de dì nient alter?

Mili — Nò, scior Doard.

Doard — Andèmm, ven chì visin.

Mili — (si avvicina con diffidenza) Si …

Doard — Te voeuret toeu miee?

Mili — (vergognandosi) Mi??

Doard — Su, rispod: te voeuret toeu miee o nò?

Mili — Toeu miee, mi??

Doard — Sissignore! Se te gh’hee voeuja de toeu miee, mi gh’hoo la tosa che fa per ti.

Mili — Ma chi l’è quèlla pòra disgraziada?

Doard — Rispondom donca: si o nò?

Mili — (sempre più diffidente) Ma perchè el voeur che me sposi?

Doard — Perchè, perchè! Fa minga tanti domand: se te disi de toeu miee, te gh’hee minga de preoccupàss del perchè!

Mili — E mè pader, el sa nient?

Doard — Si e nò. Ma siccome chì el padron son mi, chi voeur sta chì, el dev fà quèll che disi mi!

Mili — E quand dovaria toeu miee?

Doard — Prèst.

Mili — E con chi, se l’è lecit?

Doard — Cont ona dònna.

Mili — Meno mal! E … l’è bèlla?

Doard — Bèlla o brutta, te la sposaree come l’è!!

Mili — (fra se) Se l’è brutta, mi dòpo la mòlli …

Doard — Se t’hee dii?

Mili — Nient.

Doard — Quand te savaree chi l’è, te saree content.

Mili — La conossi?

Doard — Si.

Mili — Chi l’è?

Doard — Nò, per adèss te disi nient, e stagh attent de digh nient a nissun, perchè, se t’en parlet, pòra ti!!

Mili — Ah, mi disi nient de sicur!

SCENA   III^

Rina, Doard e Milièto

Rina — (entrando) Scior padron …

Doard — Se gh’è? S’è succèss? Se te voeuret? Perchè te vègnet chì a romp i santissim?

Rina — Mi son vegnuda chì a digh, da part de soa noeura, che la gh’avariss bisògn de digh dò paròll.

Doard — E ti te ghe diset che mi adèss pòdi nò perchè gh’hoo de fà!

Rina — Domà dò paròll!

Doard — T’hoo dii che pòdi nò! E adèss va foeura di ball, des’ciollet!

Rina — Va ben, va ben … ghe minga bisògn ch’el s’inrabìss! Ghe disaroo ch’el pò nò!! (fa per uscire)

Mili — (piano a Rina) Gh’hoo bisògn de parlàtt.

Rina — (piano) Va ben. (esce)

Doard — Doe l’è tò pader?

Mili — L’era giò in magazzin.

Doard — Ti spèttom chì, fin quand torni.

Mili — El starà via tant?

Doard — Fin a quand me par a mi. Voo a parlà con tò pader, ma guai a ti se te se moeuvet e, soratutt, se te parlet cont on quaivun. (esce)

SCENA  IV^

Rina e Milièto

Mili — Quèsta l’è bèlla!! Eppur, gh’hoo nò l’impression ch’el m’ha ciappaa per el cuu!

Rina — (sulla porta) Milièto …

Mili — O Rina, meno mal che te see chì.

Rina — Gh’è pericol che torna el vècc?

Mili — Nò, nò, l’è andaa in magazzin da mè pader.

Rina — Nò, perchè, s’el me troeuv chì, pòra mi!!

Mili — Ma siccome l’è andaa in magazzin, te vedaree ch’el starà via on pèzz.

Rina — Se te gh’hee de dimm?

Mili — Te voeuret savènn voeuna bèlla?

Rina — Va ben, sentèmela.

Mili — Ma guarda de dervì bocca con nissun, èh?

Rina — Mi? Uei giovinòtt, va che mi son minga voeuna che va in gir a zabettà!

Mili — El Doard el voeur fàmm toeu miee!

Rina — Va ch’el t’ha tòlt in gir.

Mili — Mah! Mi pensi de nò …

Rina — E tò pader, s’el dis?

Mili — El Doard el m’ha dii che le sa.

Rina — E chi el gh’avaria intenzion de dàtt pei miee?

Mili — L’è ben quèl ch’el voeur minga dimm!

Rina — (mortificata) E ti? Te se sposet volentera?

Mili — Se l’è per quèll, vedi minga l’ora! Se pensi a tutt quèi bèi ròbb che se pò fà con la miee …

Rina — Te see nanca chi l’è e te vedet minga l’ora de sposàss?

Mili — El m’ha dii che la conossi e che, quand savaroo chi l’è, saroo content.

Rina — (speranzosa) Par quasi che la tosa la gh’ha de vèss voeuna chì de cà.

Mili — Che la sia la Clara?

Rina — (risentita) Ma te sentet nò che te straparlet? Figuret s’el te da soa nevoda!!

Mili — Sent Rina, te saree minga ti, per caso?

Rina — (contenta) E se fossi mi, te dispiasaria?

Mili — Nò nò, anzi … magari …

Rina — Sent, podaroo anca sbagliàmm, ma mi gh’hoo de ditel. El scior Doard el gh’ha el caratter ch’el gh’ha, ma a mi el me voeur ben: figurett che, dent per dent, el me fa anca on quai compliment. Adèss hinn quatter mes ch’el me da minga la busta e, quand mi ghe l’hoo domandaa, el m’ha rispòst: “Lassa che te i curi mi, per quand te se sposet”!

Mili — El t’ha diit inscì?

Rina — T’el giuri!!

Mili — La saria pròpri bèlla.

Rina — Te saresset conten, Milièto?

Mili — Tantissim, e ti?

Rina — Se te savesset come te voeuri ben …

Mili — e perchè te me l’hee mai dii?

Rina — Perchè son ona tosa seria!

Mili — O Rina, anca mi te voeuri tanto ben!

Rina — Ma chi l’avariss mai dii, èh? Se l’era minga per el scior padron, nissun di duu l’avaria golzaa a parlà.

Mili — Magari, prima o dòpo …

Rina — Citto, citto … (lo prende per mano ed escono)

SCENA  V ^

Anna e Tògn

Anna — (entra seguita da Tògn) Insòma, ti te pòdet dì quèl che te voeuret, ma mi gh’hoo de dighen quatter, a tò pader: l’ha nanca vorsuu ascoltàmm! Còssa son mi, la soa serva? E ti, brutt imbesuì, te permèttet che l’offenda la toa miee e te fee nanca ona piega?

Tògn — E figuret se gh’andavi minga de mèzz mi!

Anna — Signor, come son capitada mal a sposàmm!!

Tògn — Ah, son staa fortunaa mi, a toeutt ti!!

Anna — Perchè, te gh’heet on quaicòss de lamentass de mi, ti?

Tògn — Nient, nient!

Anna — Ecco, pròpri inscì, nient! Perchè se te disesset el contrari, te sariet on òmm ingrato, busiard e senza coeur! In tanti ann che sèmm sposaa, t’hoo fòrsi daa on quai fastidi? Me son mai lamentada de la vita che te me fee fà? T’hoo fòrsi cercaa on quaicòss in pù del necessari? E quèll bèll ròbb te tò pader, se l’ha faa per mi o per la tosa? Pòra Clara, la gh’ha nient de mètt sù, via de chi quatter strasc che ghe passi mi! Te me vedet mai andà foeura de cà? Ven mai on quaivun in cà nòstra? Mi son nanca padròna de famm on caffè quand ghe n’hoo voeuja!! Eppur hoo semper sopportaa, suppòrti e disi mai nient!

Tògn — Bèh, pròpri nient nò …

Anna — Ti tas che l’è mèj per ti! E che nissun el se azzarda a toccàmm la mia tosa, perchè gh’hoo nient’alter a sto mond!

Tògn — Bèh, ghe sarèssi anca mi …

Anna — Ti sta citto e vergognes!

Tògn — Su, adèss sta bònna, calmes e te vedaree che on dì sarèmm content. Mè pader el gh’ha giamò ona bèlla età …

Anna — Quèll el soo anca mi, ma tò pader el gh’ha la pèll dura, che me sa ch’el me sottèrra tutti! Mi ghe auguri la mòrt a nissun, mi voeuri domà ch’el pensess che a sto mond, ghe sèmm anca numm. D’accòrd che el padron l’è lù, ma quèst voeur minga dì ch’el dev mettom tucc sòtta i sò pè! Anca perchè, se me ghe metti mi e cominci cont i mè litanii, dòpo gh’è pù nient per nissun!!! (si è agitata)

Tògn — Ndèmm, Nètta, adèss calmet.

SCENA  VI ^

Rina e detti

Rina — (entra in fretta) Scior Tògn, ch’el vaga in magazzin, che gh’è sò pader che le cerca.

Tògn — A voo … de che umor l’è?

Rina — Incazzaa negher, come semper!

Tògn — Pòra mi!

Anna — Va là, des’ciollet! E cerca de fall parlà de la tosa; e, se ne parla minga lù, parleghen ti.

Tògn — Si, si, come te voeuret ti. (esce)

SCENA  VII^

Anna e Rina

Anna — (avviandosi) Lassom andà a telefonagh a la Ròsa, gh’hoo de digh de vegnì chì perchè …

Rina — Sciora, pòdi digh ona ròbba?

Anna — Di pur; se se tratta de cosè?

Rina — L’è ona ròbba mia … de me.

Anna — Su, donca, ma moeuves perchè gh’hoo de anda a telefonà a la Ròsa.

Rina — Però, me raccomandi, che la disa nient a nissun!

Anna — Se gh’hoo nò de parlà, staroo in silenzi.

Rina — El scior Doard el voeur che me sposi!

Anna — E ti come te fee a savèll?

Rina — Sciora, mi a lee ghe cunti su tusscòss, ma, per l’amor di Dio, che la disa nient a nissun!

Anna — Andèmm, pientela lì! Ti, puttòst, come te feet a savèll? E poeu lù, chi el sariss?

Rina — L’è staa el Milièto a dimmel … (va a controllare le porte) Vorarissi no che on quaivun el me scoltass…

Anna — E s’el t’ha dii?

Rina — Sciora, basta che la s’inrabissa nò.

Anna — E perchè dovarissi inrabìmm? Se ghe entri mi?

Rina — Che la senta, pò anca dass che mi hoo faa l’oeuv foeura del cavagnoeu, ma da quèll ch’el m’ha dii el Milièto e da quèll ch’hoo poduu capì mi, mi son quasi sicura de minga sbagliàmm!

Anna — Ma insòma, se pò savè de chi se tratta?

Rina — Mi credi ch’el sia el Milièto!

Anna — Lù con ti?

Rina — Si, sciora, mi e lù! Mi gh’el disi perchè soo che lù el me voeur ben.

Anna — Ma dimm on poo: per ti el capissi, ma come mai che el mè suocero el se da tant de fà per el Milièto??

Rina — Mi quèst el soo nò! Però soo che la sa anca el Bèrto, el pader de Milièto.

Anna — E quèlla faina d’on Bèrto l’è dispòst a fa sposà el sò fioeu a ona serva? Mah! Per mi la faccenda l’è pòcca ciara. S’el t’ha dii de precis?

Rina — El m’ha dii: “T’el see — l’ha dii lù — che el scior Doard el voeur che toeui miee?” “Debon?” ghe disi mi, “Si, debon” el me dis lù. E allora mi ghe disi: “Chi l’è ch’el voeur fatt toeu?” “El soo nò — el fa lù — però el m’ha dii che la conossi e che, quand savaroo chi l’è, saroo content!” l’ha semper dii lù! Allora mi gh’hoo dii: “El scior Doard el voeur datt in sposa ona quai dònna che gh’è chì in cà!” “ Pò dass.” el me dis lù. E allora mi gh’hoo dii: “E se fussi mi, quèlla lì?” Sciora Anna, le sa còssa l’ha dii? “Magari” L’ha capii?

Anna — E ti me te fee a vèss insci sicura?

Rina — Se lee la savèss quanti vòlt el scior Doard el m’ha dii ch’el voeur vedèmm maridada …

Anna — Si, d’accòrd, ma el t’ha mai parlaa del Milièto?

Rina — Ma, sciora Anna, par quasi che ghe dispias che me sposi!

Anna — Nò, dispiasèmm nò, domà vorarissi nò che ti te se faghet tròpp illusion.

Rina — Mi? Ma se ghe n’hoo parlaa cont el coeur in man!!

SCENA  VIII^

Dette e Tògn

Tògn — (rientrando) O pòver Tògn …

Anna — (a Rina) Citto, che gh’è chì el mè marì. Ti, famm on piasè: telefonigh ti a la Ròsa, e digh che la vegna chì subit!

Rina — Si, sciora. (esce)

Anna — E allora, Tognin, t’hee parlaa con tò pader?

Tògn — Si, gh’hoo parlaa.

Anna — E s’el voreva?

Tògn — (incerto) Ma nient … ròbba de nient … parer, opinion … però el m’ha anca domandaa còssa l’è che tevorevet ti e se te seret inrabida.

Anna — Car el mè martoròtt de l’oratori!!! Te see mai staa bon de dì i bosii! Te gh’hee parlaa de la tosa?

Tògn — (c.s.) Ah si … me par … èmm parlaa anca de lee.

Anna — Te l’ha dii che la voeur fà sposà?

Tògn — Si, me l’ha dii che la voeur fà sposà.

Anna — Allora, te se des’ciollet o nò? Gh’avaroo minga de adoperà el tirabuscion per tiratt foeura i paròll de al bocca? S’el t’ha dii de precis?

Tògn — Inscì, ch’el  voeur falla sposà!

Anna — (impaziente) Ma almen te l’ha dii a chi l’è ch’el voeur daghela?

Tògn — (incerto) Nò, quèst me l’ha minga dii.

Anna — Eppur mi son convinta che te l’ha dii e che ti …

Tògn — T’hoo dii de nò: l’ha minga vorsuu dimmel!

Anna — Giuromèll!!

Tògn — Ma perchè gh’hoo de giurà? Se te disi che me l’ha minga dii, me l’ha minga dii e basta!! Te devet credom.

Anna — A ti? Se te see fals me Giuda!!

Tògn — E perchè?

Anna — Perchè mi son sicura che te l’ha dii: el soo!!

Tògn — Ma come te feet a savèll ti? Gh’era la pòrta sarada e numm parlavom adasi, donca, se l’è minga staa on quai fantasma …

Anna — Pròpri inscì, mi gh’hoo el mè fantasma personal ch’el m’ha cuntaa sù tusscòss!

Tògn — E allora sentèmm: còssa l’è che te see?

Anna — Se mi te disi quèll che soo, ti te me diset se l’è la verità?

Tògn — Se mi sentiroo che te centret el bersagli, te promètti de ditt tuttcòss.

Anna — El moros che tò pader l’ha riservaa per la nòstra tosa l’è el Milièto!

Tògn — (meravigliato) Me feet a savèll?

Anna — (fra se) Purtròpp hoo indovinaa!!

Tògn — Allora? Se t’en diset de sta bèlla novità?

Anna — Dimmel prima ti: se te gh’hee rispòst a sta bèlla notizia?

Tògn — A mi me s’è gelaa el sangh in di ven che gh’hoo avuu pù el fiaa per parlà!

Anna — Si, ma on quaicòss t’avaree ben dii.

Tògn — Figures: gh’era lì mè pader, el Bèrto e el sò fioeu, el Milièto: còssa te voeuret che disevi?

Anna — Donca t’hee semper faa citto!

Tògn — Si, ma adèss me sentirànn!

Anna — Si, te parlaree quand ghe ne sarà pù bisògn! O pòra mi!! Ma per fortuna ghe son chì mi a difend la mia tosa: tò pader el troverà pan per i sò dent!!

Tògn — (avvicinandolesi) Dai, Annètta …

Anna — Lassom a stà!

Tògn — Adèss te esageret.

Anna — Va via che te me fee schivi!

Tògn — Adèss te seet adree a fàmm incazzà.

Anna — E mi son pussee incazzada de ti!

SCENA  IX^

Detti, Rina e Ròsa

Rina — (entra) Gh’è chì la sciora Ròsa. (esce)

Ròsa — (entrando) Uei, fioeu, ma se succed? Se sent baccajà fin in piazza!!

Anna — Nient, nient, sèmm mi e mè marì che sèmm a dree a fass di compliment! Sèttes giò. ( e siede anche lei)

Ròsa — (sedendo) E allora, Anna, se te gh’hee d’inscì tanto important de dimm?

Anna — Scusom nèh, Ròsa, se t’hoo disturbaa, ma …

Ròsa — Nissun disturb, preòccupes nò: sentèmm donca.

Anna — (fissando minacciosamente Tògn) Ti, Tògn, se te gh’hee de fà in magazzin, va pur de là.

Tògn — La mia miee la me voeur minga tra i pee, mè pader el voeur mangiàmm viv, e mi? Mah, l’è mej che voo a saràss sù denter in cantina! (esce)

SCENA  X^

Anna, Ròsa, poi Rina

Anna — Mi, a dì la verità, t’avevi faa vegnì chì per on motiv soll, ma adèss ghe n’hoo des de motiv de domandà el tò aiùtt.

Ròsa — Annètta, mi son chì, ti parla che, per quèl che pòdi …

Anna — El fatto l’è che gh’è di novità per colpa de mè suocero, ròbb che, a ditt tusscòss, te se mettaresset i man in di cavei.

Ròsa — Ma ‘ndèmm, su: se pò mai vèss succèss de tanto grave? A propòsit, te voeuret parlà anca cont el Dario?

Anna — Magari, ma come foo?

Ròsa — L’è nò lontan: quand la Rina la m’ha telefonaa, l’era lì in cà mia e l’ha vorsuu accompagnàmm chì. El gh’ha adòss on’agitazion che se pò pù tegnill! L’è chì de foeura ch’el spètta, e el domanda minga d’alter che de podè vegnì sù.

Anna — Si, si, ciammel.

Ròsa — (estrae un cellulare e compone un numero) Inscì te parlaree con lù. (e ripone il cellulare senza parlare)

Anna — E allora, te ghe diset nò de vegnì su?

Ròsa — Serom giamò d’accòrd: On son e lù el ven denter!

Anna — Grazie, Ròsa.

Ròsa — Off, ma mi el foo pussee che volentera. (CAMPANELLO) Va, l’è bell’e chì!

Anna — Quand parlom, me raccomandi, vuttom ti a trovà i paròll giust.

Ròsa — Sta tranquilla, lassom fà de mi.

Rina — (entra) Sciora, gh’è chì chel giovin de l’alter dì, ch’el domanda de lee o de la signorina.

Anna — Va ben, fall passà.

Rina — Ch’el se comoda. (esce)

SCENA  XI^

Anna, Ròsa, Dario, poi Clara

Dario — (entrando) Con permèss…

Anna — Avanti, avanti Dario.

Dario — Che la me scusa, sciora, ma mi me saria mai permettuu de ritornà, se me l’avèss minga dii la mia cusina Ròsa.

Anna — Ch’el staga tranquill che, in cà mia, el sarà semper ricevuu volentera … almen de mi.

Dario — Perchè? Gh’è on quivun ch’el me ved malvolentera?

Anna — Mè suocero: on òmm ch’el ragiona nò, cattiv, prepotent, crapon, che s’è miss in del coo de vorè dispon lù de la mia tosa, faghela sposà a chi el dis lù!! S’el savèss a chì el voeur daghela!! Me vergogni perfin a dill, e , domà a pensagh, me buj el sangh!! Signor, vuttom!

Dario — A chi, se se pò savèll?

Anna — Al fioeu del sò magazzinier.

Ròsa — Te diset debon?

Anna — Dario, el preghi de vèss sincer: A lù, la mia tosa, la ghe va ben?

Dario — Ma sciora! Mi, per la Clara, gh’hoo tutta la stime e …

Anna — Ch’el lassa pèrd la stima e tutt chi ball lì: la ghe pias?

Ròsa — Te m’hee minga dii che te ghe voeuret ben?

Dario — Tutt quèll ch’hoo dii mi l’hoo dii cont el coeur, e fòrsi l’è ancamò men de quèll che mi senti. La Clara la merita tant, ma tant de pù de quèll che mi pòdi offrigh, e saria contentissim de diventà sò marì.

Ròsa — (a Anna) Te sentet? Te l’avevi minga dii?

Anna — Ma se, per caso, ghe fuss de spettà che crepa mè suocero?

Ròsa — Ma, per la miseria, l’ha nancamò de morì quèl vècc rimbambì? El gh’avarà cent  ann!!

Dario — Bèh, se lunica difficoltà l’è quèsta chì, spetteroo.

Ròsa — Ma doe t’el troeuvet on alter che ragiona inscì?

Anna — Mi soo pù se dì. Lù el parla polito, tanto polito che i sò paròll paren quasi de rassegnazion. Mah, sarà quèll che el destin vorarà: se la mia tosa l’è destinada a lù …

Dario — Ma perchè la parla inscì? Se pò pròpri minga fagh cambià idea a sò suòcero? Provèmm a parlagh!

Ròsa — Pòer nano! Te parlet inscì perchè t’el conosset nò. A meno che te voeuret provà ti a parlà con lù … in sto caso, te foo i mè auguri.

Dario — Bèh, se l’è per quèll, mi gh’hoo nissuna difficoltà a parlagh.

Anna — Perchè el sa minga che razza de grattacuu l’è, el mè caro suocero. El farà on bus in de l’acqua.

Ròsa — Mi disaria de lassàll provà.

Dario — Provèmm: al massim el me disarà de nò. Pazienza …

(si sente un singhizzo)

Ròsa — Chi l’è che gh’è lì?

Anna — El soo no.

Ròsa — Sarà minga el tò suocero?

Anna — Mi credi de nò.

Ròsa — (va a vedere) Se l’è lù, l’è l’occasion bònna per parlagh. Ah, te see ti, Clara? (la prende sottobraccio e la porta avanti)

Clara — (asciugandosi le lacrime) Oh che vergògna! Scusate.

Anna — Te l’hoo insegnaa mi a stà dedree di pòrt a scoltà de sfròs?

Ròsa — Nò, nò, gh’è nient de vergognàss!

Clara — Scusatemi ancora … (fa per uscire)

Ròsa — In doe te veet? Sta chì on moment.

Dario — Speri che chi lacrim lì, sien nò per colpa mia. Hoo dii adèss che voeuri parlagh mi cont el tò nònno, lassa fà de mi. Speri domà de avègh la fòrza de fàll ragionà!!

Anna — Prima, però, bisognaria tiragh foeura tutta la soa …

Clara — Mamma, per piacere!

Ròsa — Preoccupés no! S’el ghe parla lù, in italiano poeu … Quèl lì l’è bon de pelà la gaina cenza fàla sguagnì!

Anna — Mi speri che la vaga come te diset ti, ma per mi l’è ona ròbba impossibil. I qualità del Doard hinn domà trè. L’è on stemègna, pien de boria e con la crapa dura, dura, ma dura che se pò doperala de s’cepà i nos! Ma, per el rèst, l’è la persònna pussee cara che gh’è al mond!!!

FINE  ATTO SECONDO

ATTO   TERZO

SCENA  I^

Doard e Bèrto

Doard — E chi l’è sto giovinòtt ch’el voeur parlà con mi?

Bèrto — Bòh! Mi el conossi nò.

Doard — E che tipo l’è?

Bèrto — Tipo fighètta cittadino!

Doard — Domandigh còss’el voeur.

Bèrto — Ghe l’hoo giamò domandaa e el m’ha dii ch’el voeur parlà con lù. Saria minga mej s’el fasèssi vegnì avanti?

Doard — E s’el fuss on quai farabutt, imbrojon o, Dio ce ne scampi, on assassin? Domandigh còss’el voeur!

Bèrto — (uscendo) Signor, che pazienza!

Doard — Se prèst a dì ch’el voeur parlà con mi: prima devi savè de còssa el voeur parlàmm!

Bèrto — Con tanti bèj paròll difficil, el s’è scusaa, ma a mi l’ha minga vorsuu dimm s’el voeur cosè! L’ha dii che l’è ona ròbba ch’el pò dì a lù e a nissun alter.

Doard — L’è deperlù?

Bèrto — Deperlù!

Doard — El gh’ha ona quai rivoltèlla?

Bèrto — El gh’ha sù la giacca, però mi l’hoo minga palpaa per sentì se, sòtta, el gh’ha ona quai rivoltèlla: quindi mi el soo nò.

Doard — Possibil che ti te see mai nagòtta?

Bèrto — Va ben, andaroo de là a fagh cavà foeura la giacca, inscì podaroo vedè s’el gh’ha sòtta! (si avvia)

Doard — Spètta on moment, che prèssa te gh’hee? L’è di nòster o l’è on arios?

Bèrto — Cioè?

Doard — Voeuri dì: l’e de sora o de sòtta el Pò?

Bèrto — Quèst l’hoo minga capii perchè el parla in italiano.

Doard — Che faccia el gh’ha?

Bèrto — Faccia de galantòmm!

Doard — El t’ha daa la bònna man?

Bèrto — A mi? Che pòda sprofondà …

Doard — Va ben, va ben, fàll vegni avanti!

Bèrto — Meno mal! L’era ora! (si avvia)

Doard — Che prèssa te gh’hee? Ven chì on moment.

Bèrto — Ch’el disa, scior Doard.

Doard — Scior Doard on accident!!

Bèrto — Come el voeur lù, scior padron.

Doard — Adèss pientela lì de borbottà e va a vedè se quèl scior là l’è andaa via. (Bèrto esce) Sperèmm ch’el se sia stuffii! (Bèrto rientra) El gh’è ancamò?

Bèrto — Si, el gh’è!

Doard — E va ben, pazienza: digh pur ch’el vègna.

Bèrto — Pòercrist! El gh’ha avuu ona bèlla pazienza. L’è de là da on bordèll de temp e gh’è nanca ona cadrega de setàss giò! (esce)

Doard — (tra se) Al dì d’incoeu, purtròpp, te pòdet fidàss pù de nissun! Gran brutt mond!!!

SCENA  II^

Doard e Dario, poi Bèrto.

Dario — (entrando) Compermèsso?

Doard — Avanti, avanti giovinòtt.

Dario — Mi scusi se son venuto a disturbarla …

Doard — Eh, purtròpp gh’hoo on bordèll de ròbb de fà, comunque, ch’el me disa pur s’el voeur.

Dario — Ecco, io volevo domandarle se …

Doard — Se se tratta de palanch, che disi subit ch’el casca mal perchè ghe n’hoo nò; dii quèst, ch’el cunta pur su.

Dario — No, signor Edoardo, no; ringraziando il cielo, e mio padre, non ho bisogno di soldi.

Doard — Mèj inscì. E allora, ch’el disa.

Dario — Mi scusi, ma lei ha una nipote … diciamo così … in età da marito?

Doard — A part el fatto che a lù ghe ne frega on bèl nient, la rispòsta l’è nò!

Dario — No?

Doard — Nò!

Dario — Mi scusi se insisto, ma suo figlio Antonio non ha una figlia che si chiama Clara?

Doard — Sissignore.

Dario — E non è in età da marito?

Doard — Nossignore.

Dario — E perchè?

Doard — Perchè l’è bèll’ e maridada!

Dario — Io le chiedo mille volte scusa, ma suo padre e sua madre lo sanno che è già sposata?

Doard — Mi ghe domandi scusa dò mila vòlt, ma s’el sann minga lor, el soo mi!

Dario — Ma sua nipote, lo sa?

Doard — Se le sa nò, l’impararà.

Dario — Dunque non è ancora sposata?

Doard — Nò, ma l’è come se le fuss. E adèss, s’el gh’ha nientalter de domandà … perchè mi gh’hoo minga temp de pèrd.

Dario — Potrei almeno sapere a chi l’ha promessa, sua nipote?

Doard — Còss’el ghe c’entra lù? Còssa gh’interèssa a lù di mè affari?

Dario — Pazienza, tanto io lo so lo stesso.

Doard — Le sa? E allora ch’el me disa chi l’è, che son pròpri curios.

Dario — Il figlio del suo magazziniere.

Doard — E lù come el fa a savèll?

Dario — Non mi chieda niente altro.

Doard — E se anca el fuss? Mi gh’hoo de rend cunt ne a lù ne a nissun de quèll che foo, che voeuri fà o che faroo!

Dario — A questo punto, mi permetta di dirle che nessuno approverà il suo operato.

Doard — Ma lù chi l’è che le manda? Chi l’è che gh’ha cuntaa sù tutt i ròbb ch’el sa? Per cunt de chi el parla?

Dario — Non m’ha mandato nessuno, e parlo per me, per me solo.

Doard — Adèss capissi: lù l’è quèll ch’el voeur smorosà con la mia nevoda, e che mia noeura la gh’aveva daa el permèss senza domandà el mè parer!

Dario — Non so se lei conosce la mia famiglia.

Doard — Nò, mi nò! Chi l’è lù?

Dario — Dario Resnati.

Doard — Mai sentii nominà! E poeu mia nevoda l’è bell’e che maridada!

Dario — (flemmaticamente) Non è sposata!

Doard — (con caricatura) Ma l’è come se le fuss!

Dario — Io le chiedo scusa, ma insisto a dire che non è sposata.

Doard — (spazientito) Mi l’hoo promissa, donca pòdi dì che l’è che l’è maridada!

Dario — Col figlio del suo magazziniere?

Doard — Con chi me par e pias a mi!

Dario — Allora lei lo fa per la dote, e non vuole darla a me, che la prenderei anche con niente?

Doard — Senza dòta?

Dario — Parola d’onore, senza dote. (caricando la voce) Ringraziando Iddio, non ne ho bisogno. Io non sono un cacciatore di dote.

Doard — Ma ch’el se accomoda, ch’el se sètta pur giò.

Dario — Grazie, non sono stanco. Così, che risposta mi da?

Doard — Oramai l’hoo giamò promissa, donca l’è come se la fuss già maridada.

Dario — Ma come?

Doard — Come còssa? L’è inscì e basta!

Dario — La prego: posso almeno sperare?

Doard — Ch’el me scusa, ma gh’hoo on monton de ròbb de fà: pòdi pù fermass che con lù.

Dario — Ma mi dica almeno …

Doard — Ma gh’è nissun de là? (va alla porta) Bèrto … Bèrto?

Bèrto — (entrando) Chel disa.

Doard — Oh, te see chì, ciorlandari? Te ghe n’è miss del temp per rispond! Accompagna sto scior a la pòrta. Ch’el me scusa, ma gh’hoo tanti de chi ròbb de fà … Arrivederci! (esce)

Dario — La sciora Anna l’è in cà?

Bèrto — Nò, la gh’è minga, l’è andada foeura.

Dario — Ch’el ghe disa che ripassaroo. (esce)

Bèrto — Te me saludareet on’altra vòlta! Poercrist, se ved che la ghe brusa! (esce)

SCENA  III^

Rina, Milièto, poi Anna e Ròsa.

Rina — (entra seguita da Milièto) Ven, ven chì on moment, tant che gh’è nissun. Còssa l’è che te vorevet dimm?

Mili — Citto, per l’amor di Dio: che nissun me senta!

Rina — Ripetom quèll che te m’hee dii de là.

Mili — Mi t’hoo dii appena che el scior Doard el voeur che sposi soa nevoda.

Rina — Con quèlla faccia lì?

Mili — Me l’ha dii mè pader!!! Però el m’ha anca dii de digh nient a nissun!

Rina — Allora de mi t’impòrta pròpri on bèl nient?

Mili — Perchè?

Rina — Se te sposet la Clara, per mi gh’è pròpri pù de speranz.

Mili — Perchè te diset inscì? Quand la morirà lee, te sposaroo ti!

Rina — Ma che bellèzza!! Che bèlla prospettiva!

Anna — (entra seguita da Ròsa) Uei, uei, che vèrs te seet adree a fà?

Ròsa — Allora, Anna, el saria quèst el giovinòtt che tò suocero el vorarèss dagh …

Anna — Pròpri lù! Se t’en diset?

Mili — Ma va che bèll! Allora el sann pròpri tucc! Ma la Clara, la sa?

Anna — Mi me domandi se te se vergognet nò? Avè miss i oeucc su la mia tosa!!! Ma se te credet? Domà perchè te gh’hee da la toa part quèl vècc rimbambii de mè suocero, de podè fà i tò còmod in cà mia? E poeu, pròpri con la mia tosa?

Rina — (fra se) Signor, come me la gòdi!!

Mili — Uei, sciora, ma perchè la me dis inscì? Mi hoo faa e dii nient!! Se ghe entri mi?

Ròsa — ‘Ndèmm, Anna, sta calma. Te gh’hee nò de ciappasela con chel pòercrist chì: lù el gh’ha minga colpa!

Mili — Nò, mi de colpi ghe n’hoo nò!

Ròsa — Natural! Còssa te voeuret che ghe ne frega a lù de sposà voeuna o l’altra? Ch’el disa la verità: vera che a lù gh’interèssa nò?

Mili — A mi? Nanca on ciccin!

Anna — Ma si, hoo capii: pòer nano, da ona part el compatìssi, tanto pù che a lù, voeuna o l’altra interessa nò. Anzi, son pronta a scomètt ch’el saria pussee content de toeu la Rina.

Ròsa — E lù? Se ne dis? El saria content de sposà la Rina?

Mili — Anca subit!

Rina — Bisogna vedè se mi te voeuri!

Mili — Ma se stamattina te m’hee dii …

Rina — Ma vedii che a lù ghe ne frega nient de mi? L’ha dii che per lù voeuna o l’altra …

Anna — Quèll’altra la sariss la mia tosa? E ti te vorariet paragonàss a la mia tosa?

Ròsa — Andèmm, su, che quèsti hinn tutt ball bon de fà buj. Se ved che chi duu chì se voeuren ben, ma lù l’hann tiraa in mèzz e la Rina se l’è ciappada on poo mal. Anna, devom vuttai numm dò. La Rina la se merita tutta la toa riconoscenza e donca bisògna vuttala. Se se mètten insèma lor duu, il mosaico è ricomposto! Se ne dis lù, Milièto?

Mili — Ma se capiss! Mi son contentissim! Basta che me sposi …

Anna — Bèh, se l’è inscì, te daroo mi ona man, te difenderoo. Se el mè caro suocero el te manda via, on pòst de lavorà t’el troeuvi mi.

Ròsa — Anca mè cusin Dario el te darà ona man. (CAMPANELLO)

Anna — Andii de là, vialter duu, di vòlt de rivà on quaivun … E ti va a dervì.

Rina — (a Milièto) Andèmm.

Mili — Doe?

Rina — De là con mi.

Mili — A fà?

Rina — Signor, che mamalucch!! (lo prende per mano) Andèmm! (escono)

Ròsa — La podeva minga andà mèj, Anna.

Anna — Quand le savarà, la mia tosa la farà di salt alt iscì. E anca quèll lifròcch del mè marì el resterà lì come quèll de la mascherpa.

Ròsa — E cont el tò signor suocero, come te la mettet?

Anna — E poeu gh’è anca el Bèrto, ch’el ne vegnerà foeura cont ona piva …

SCENA  IV^

Dario e dette

Dario — Con permèss?

Anna — Avanti, avanti.

Ròsa — Gh’è di novità, Dario?

Dario — Hoo parlaa pòcch fà cont el scior Doard, e el voeur minga saveghen.

Anna — Debon? (e ride)

Ròsa — Gh’è pròpri nient de fà? (e ride)

Dario — Capissi nò se gh’è de rid, specialment per mi!

Anna — Dai, Ròsa, tiremel foeura di pèttol.

Ròsa — Numm dò, t’èmm tiraa via di pee el Milièto.

Anna — E ghe l’èmm rifilaa a la dònna de servizi.

Ròsa — De lù, te devet pù preoccupàss.

Anna — La Clara l’è libera.

Dario — A mi … me par d’insognàmm! Gh’hoo quasi paura de dessedàmm!

Ròsa — Su, su, e adèss lassom fà de numm. Ti adèss va via che gh’è adree a rivà on quaivun. (e lo spinge fuori)

Anna — Ch’el torna de chì a on poo.

Dario — Arrivederci. (esce)

SCENA  V^

Anna, Ròsa, Bèrto, poi Doard.

Bèrto — (entrando, rimane sorpreso nel vedere le due donne, poi fra se) Ueilla, Quèsta l’è l’occasion bònna per parlagh del me fioeu e de la soa tosa.

Anna — A mi, quand vedi quèst chì, me va el latt ai genoeucc!

Bèrto — (fra se) La sarà incazzada nera con mi, ma, se el mè fioeu el dev sposà la soa tosa, bisognerà pur che ne parlom! (forte) Bon dì, sciora Anna.

Anna — (con indifferenza) Bon dì.

Bèrto — Sciora, mi soo nò se lee l’è a conoscenza del grand onor che el sò suocero, scior Doard, el voeur fàmm.

Anna — El soo, el soo.

Ròsa —  Me ne rallegri tant anca mi, scior Bèrto.

Bèrto — Grazie. Cèrt che mi gh’avaressi mai avuu el coragg de fàmm avanti …

Anna — (con ironia) Ma s’el dis sù? Me meravigli de lù!

Ròsa — I ròbb, quand vann dii, vann dii. Tanto dipende tutto dal destino!

Anna — Dal destin e dal Doard! (entra Doard)

Ròsa — Tò, varda varda, se parla del diavol e spunta i corna!

Doard — (a Bèrto) Se te fee chì? Salòtt? Moeuves, va de là in magazzin, e de corsa!

Bèrto — Seri chì con la sciora Anna e la soa amisa che …

Ròsa — Bon dì, scior Doard.

Doard — (brusco) Bon dì. Ma siccome son mi che te paghi e nò la sciora Anna o la soa amisa, fila a fà el tò lavorà!

Bèrto — Ch’el lassa almen che ringrazi la soa noeura …

Doard — De còssa?

Bèrto — De la gentilèzza che la gh’ha avuu nel permètt che la soa tosa la sposa el mè fioeu.

Doard — E ti, sciora, se t’en diset?

Anna — Mi gh’hoo nient de dì! L’ha faa tusscòss lù, donca, mi gh’hoo pròpri nient de dì!

Bèrto — L’ha sentii? Se ved che l’è contenta! Anzi, se creden, mi ciami el mè fioeu. M’hann dii che l'era chì. La sa percaso in doe l’è?

Anna — Nò, mi soo nient.

Ròsa — El soo mi: l’è de la con la morosa.

Bèrto — Con la morosa?

Ròsa — Si, con la soa morosa.

Bèrto — L’ha vist, scior Doard?

Doard — E allora fai vegnì chì, moeuves!

Bèrto — Voo subit a ciamai. (esce)

Doard — Doe l’è el tò marì?

Anna — El soo pròpri nò.

Doard — Che razza d’on imbesuii: semper adree a imboscàss!

Anna — Poerin, el gh’ha on pader ch’el ghe mètt anmò suggezion!

Doard — Te tacchet? (entra Bèrto che tira per un orecchio Milièto il quale si lamenta per il male) Ma se te seet adree a fà? Te see diventaa matt?

Bèrto — Disgraziaa!

Doard — Pòer diavol, ma se l’ha faa?

Bèrto — Se l’ha faa? El m’ha tradii … l’ha faa la morosa …

Doard — O bèlla, invece de vèss content …

Bèrto — Macchè content!! Gh’hoo de vèss content ch’el ghe parla a la sèrva?

Doard — La Rina?

SCENA  VI^

Detti  e Rina.

Rina — (entrando) Si, perchè? El ghe rimètt fòrsi?

Doard — Rimettigh pròpri nò, ma anca ti, tosa, l’è nò che te faghet on grand affari!

Rina — El voeur sposàmm mi, minga ona sèrva qualsiasi!

Doard — Pader e fioeu, foeura de cà mia!

Bèrto — Ma andèmm, scior Doard, el vedarà che adèss giustom tusscòss.

Doard — Nissun giustament! Foeura subit de cà mia hoo dii!! (CAMPANELLO)

Anna — Rina, va a dervì, e poeu ciama subit mè marì.

Rina — Quèll l’è bon. (esce)

Bèrto — Scior Doard, ch’el me licenzia minga: a la mia età, chi voeur che me ciappa?

Milie — E mi? Se voo a fà cosè?

Doard — A nettàgh i orècc ai giraff o, se te preferisset, a nettà sù la pollina del cavall a dondolo!

SCENA VII^

Dario e detti, poi Clara e Tògn.

Dario — (entrando) Con permèss?

Doard — Ecco, benone, el mancava giust domà lù.

Dario — El dis a mi? Son capitaa chì al moment sbagliaa?

Doard — Macchè … anzi … Ma come mai l’è chì ancamò?

Dario — Per combinazion passavi de chì, e sont entraa per savè se gh’è di novità.

Bèrto — L’unica novità l’è che el scior Doard el voeur casciàmm via, mi e el mè fioeu. Ma doe voo a la mia età e cont on fioeu in sul groppon?

Dario — Al Milièto ghe pensi mi: gh’hoo giust bisògn d’on archivista ch’el sia pratich a smanettà cont el computer per i mè ricerch.

Ròsa — E la Rina, se el scior Doard la voeur pù, la ciappi mi, in cà mia!

Rina — Che bèll! (prendendo Milièto per mano) Ven con mi, Milièto.

Milie — Si, si, vègni via con ti. (escono tenendosi per mano)

Anna — E inscì mi me ritroeuvi chì senza sèrva!

Doard — E inscì l’è la vòlta bònna che te se mèttet a fà on quaicòss anca ti.

Bèrto — E mi? In doe l’è che andaroo a finì?

Doard — Per quèll che me ne frega, te pòdet anca andà in su la forca!!

Bèrto — Ma scior padron, lù le sa con quanta fedeltà mi l’hoo servii in tutt sti ann. El lassa ch’el servissi ancamò, magari per nient, senza paga, gratis!

Doard — (interessato) Senza stipendi?

Bèrto — El promètti.

Ròsa — Se capiss, el servirà a gratis! Ma, siccome se viv minga domà de aria, el se rangiarà a serviss direttament da la cassa!

Bèrto — Ma còssa la ghe entra lee? La voeur fòrsi rovinàmm pussee de quèll che son già?

Doard — Basta, tant avevi giamò decis de ritirass dall’attività, per i gran guadagn che se fa …

Anna — Ma, se me sbagli nò, lù, scior Doard, el gh’ha anca on fioeu.

Doard — Ma se l’è bon de fà nient!!

Ròsa — Gh’è el Dario ch’el pò vuttàll.

Doard — Ma se la gh’ha quèsta chì de cascià semper denter el bècch in di mè affari?

Dario — Signor Edoardo, a questo punto, , se volesse concedermi la mano di sua nipote …

Doard — E a che titol te la voraresset?

Dario — Mi son dispòst a sposàlla anca subit.

Doard — E … senza nissun altra paròla?

Dario — Ma, ch’el me scusa, che paròll gh’hoo de dì?

Doard — Ma prima, l’ha minga dii che l’avaria sposada anca senza la dòta?

Dario — Si, l’hoo dii e el ripeti!

Doard — Quand l’è inscì, mi gh’hoo pù nient de dì: toeulla sù e bonanòtt!

Anna — Bravo papà, son pròpri contenta anca mi che la mia tosa …

Doard — Ti tas! Gh’è minga bisògn de la toa contentezza: son content mi e l’è pussee che assee! (a Bèrto) E ti se te feet ancamò chì?

Bèrto — Mi sont adree a vedè sta bèlla scenètta: tucc hinn content, tucc se sistemen; domà mi me toccherà andà in gir a cercà la carità! Ma mi me moeuvi minga de chì, anca a cost de taccà lit!!

Dario — Ma gh’è nissun motiv de taccà lit: l’è assee che, per fà sparì tutt i dubbi e i insinuazion, lù el renda cunt de la soa amministrazion.

Bèrto — Che ghe vegnìss on accident anca a lù! Mi l’è mèj che ciappi sù e voo via, prima che me ven el magon e cominci a piang dal nervos! (esce)

Doard — Vialter pensii ch’el m’abbia robaa?

Ròsa — Mi credi pròpri de si, perchè, quand gh’è staa dii de fà vedè i cunt, el s’è incazzaa me ona bèstia. Lù le sa come se dis, vera? “De giust e onèst ghe n’era vun, …

Doard — E l’hann miss in cros!”

Anna — Ma adèss, basta preoccupàss: l’è riessii a desfesciàll, quindi ch’el ghe pensa pù! (entra Clara) Ven, stèlla, ven chì in de mi!

Clara — Eccomi.

Ròsa — Gran novità, bambin!

Clara — (contenta) Ho sentito tutto di là.

Dario — Finalment! L’era ora che la se girava che la me andass ben anca a numm dù.

Clara — Speriamo che sia finita. Scusa ma sono emozionata …

Anna — Ma dagh almen la man.

Doard — Ti tas! Me tocca a mi parlà, perchè son mi che …

Tògn — (entrando a tempo) On moment, papà: on poo anca mi che son sò pader.

Doard — Ti te seet on martoròtt bon de fà nagòtta!

Anna — Allora, Tognin, te see content che la toa tosa l’ha faa el moros?

Tògn — Ah si? E chi l’è?

Ròsa — L’è mè cusin Dario.

Tògn — L’avevi minga dii mi, che sariss andà ben tusscòss?

Anna — Ma se gh’è andaa tusscòss ben, l’è minga cèrto per merit tò!

Doard — Fioeu, des’ciollet, perchè, dal moment ch’hoo sbattuu foeura quèll ròbagajnn del Bèrto, el sò pòst te devet ciappàll ti.

Tògn — Ma saroo bon?

Doard — Doe te rivaree minga ti, te se faree vuttà da la toa tosa e dal tò futuro gener!

Anna — Mi, de part mia pregaroo el papà de vèss on poo pussee moresin e mi me impegni a fà, con la Clara, i mestee che faseva la Rina, inscì risparmiarèmm on quaicòss su la spesa.

Doard — Meno mal che, in  chela cà chì, ogni tant se risparmia on poo!! Però, che pazienza che ghe voeur cont i vècc!!! (esce con sussiego e tutti ridono di gusto)

FINE

N.B.QUESTA COMMEDIA è TUTELATA DALLA S.I.A.E.

Adattamento ambrosiano molto liberamente tratto da “El sior Todaro brontolon” di Carlo Goldoni, portata quasi ai nostri giorni. Il solito vecchiaccio che vuol far sposare la nipote a chi vuole lui, ma al cuor non si comanda.

                   CURRICULUM E BREVE HISTORIA DI

                              ANTONIO MENICHETTI

Sono nato a Lerici (SP) il 23 settembre del 1947 e faccio TEATRO dal 1964.

Nel 1979 ho fondato e tuttora dirigo la FILODRAMMATICA “DON GIORGIO COLOMBO” di Bellusco (prima MI, ora MB) paese della Brianza dove mi sono trasferito ancora bambino per motivi di lavoro paterni. La FILODRAMMATICA che dirigo recita in LINGUA MILANESE, perchè , per me, i dialetti non esistono.

Dopo alcuni anni in cui abbiamo messo in scena testi in MENEGHINO facilmente reperibili, mi sono visto costretto ad adattare commedie di autori di altre lingue (genovese, veneto, napoletano, emiliano ecc.) in LINGUA AMBROSIANA.

Ho cominciato con Nicolò Bacigalupo e poi altri quali Novelli, Mazzoni, De Filippo, Scarpetta, Zago, Tosi, Valentinetti e così via.

Ultima mia fatica è stata “ACCIAIERIE BRAMBILLA” adattamento milanese della commedia di Umberto Morucchio “METALLURGICHE TISCORNIA”