L’adosiù involontaria

Stampa questo copione

L'adosiù involontaria di GIUSEPPINA CATTANEO

L’ADOSIù INVOLONTARIA

Autore CATTANEO GIUSEPPINA

Titolo L’ADOSIù INVOLONTARIA

Genere BRILLANTE

Persone 4 u   4 d

Atti  2

Lingua DIALETTO BERGAMASCO

TRAMA: Due eccentriche donne alle prese con due altrettanto singolari ex pretendenti vicini di casa. Si troveranno, loro malgrado, a procedere in un’adozione inconsueta e così a riscattarsi moralmente delle vanitose pretese snob dei due uomini.


AUTRICE

GIUSEPPINA CATTANEO

POSIZIONE S.I.A.E. N° 193077

http://copioni.dnsalias.org

TITOLO

L’ADOSIù

INVOLONTARIA

COMMEDIA DIALETTALE

IN DUE ATTI

Personaggi:

ISABELLA

MIRANDA sua sorella

GUSTAVO

ONOFRIO fratello di Gustavo

ANTONIO maggiordomo

LAURETTA domestica

DANIELE fratello di Lauretta

MARGHERITA mamma di Lauretta

TRAMA

Due eccentriche donne alle prese con due altrettanto singolari ex pretendenti vicini di casa. Si troveranno, loro malgrado, a procedere in un’adozione inconsueta e così a riscattarsi moralmente delle vanitose pretese snob dei due uomini.

ATTO PRIMO

SCENA Una bella casa. Divano al centro, scrivania a sinistra, a destra mobile piccolo, mobile in fondo a destra, in fondo a sinistra telefono. Le signore sedute sul divano. Porta a destra, a sinistra e al fondo.

SCENA I

Isabella, Miranda e Antonio solo voce

ISABELLA. Sperem ala siès la olta buna Miranda. Prima de töt pèr notre, ma anche pèrchè a so pròpe stöfa de sighetà a inventà scüse con chi du barbelù.

MIRANDA. Öna olta ol pèrsunal al sa troaa facilmènt. Adès invece al va de mòda andà a laurà in fabbrica o a laorà in di bütighe.

ISABELLA. Adà, an sé zamò sènsa persunal, a ga manca dè restà sènsa giardinier adès. Al so mia con che coragio ol Ferdinando alà pödìt faga chèsto!

MIRANDA. Regordèm mia chèl che a ghè söcedìt pèr piaser.

ISABELLA. E se invece ol nòst pubblico aià ölès saì?

MIRANDA. Dèl Ferdinando?

ISABELLA. E cèrto! A ghi de saì che ol Ferdinando, ol nòst giardinier, al ghera prometìt prima dendà in pensiù, che al gaavrès ötat lasando ol sò pòst de laurà al sò neut Gabriele, chesse notre an sarès istacie tranquile e sènsa nigöna preocupasiù pèr ol giardì. Invece, ier, ol sò öltèm de, al ga dis che... (viene interrotta).

MIRANDA. (Arrabbiata) al ga dis che ol sò neut, al’öltèm momènt, al preferes la cariera militar che egnì che a fa ol giardinier! Esse adès an sa troa sènsa pèrsunal de servisio e sènsa giardinier.

ISABELLA. E se chèsto al va basta mia, a va dighe che an ga anche dò bèle gate de pelà. A dì la erità aiè du gacc.

MIRANDA. (Meravigliata) delbù? E da quando an ga du gacc de pelà? Nò nò, me a pele ün bèl negot. Te a ta se mata. E magare, dòpo it pelaci angà anche de... (si ferma).

ISABELLA. Miranda, i du gacc de pelà aiè i fradèi Gustavo e l’Onofrio, nonché i nòscc visì e ex cascamorcc.

MIRANDA. Ah, a ta serèt indre a parlà de lur! Ada, regordèm mia chèl periodo le che ol’Onofrio al ma curia indre. A ma esö amò la pèl de poia!

ISABELLA. La pèl de poia? (La guarda compiaciuta).

MIRANDA. Cèrto! (Guarda Isabella) ma se, la pèl de poia de rigèt pèr chèl… pèr chèl’òm isse appicicus!  

ISABELLA. Ah, ölie ben dì me!

MIRANDA. Appiccicus e insulso.

ISABELLA. Invece ol Gustavo alè insulso e apicicus.

MIRANDA. Pròpe! Isse divèrs, ma stès pèrò quando i ga fa sentì inferiur a lur. Adès piö che mai!

ISABELLA. Infati alè pròpe isse! E poc tep adès, ol lur diertimènt piö grant alè chèl de faga pisà ol fato che notre dò an ga poc persunal.

MIRANDA. E se adès i sès che an sé anche sènsa giardinier, poerine a notre!

ISABELLA. Sperem che almeno le insersiù söl giornal pèr la dama de compagnia e la fommla de servisio, i daghe öna quac fröcc.

MIRANDA. Pèr ol giardinier an ga penserà piö innacc. Pèr forsa. A saìl prima!

ISABELLA. Miranda, ansè almeno sigüre che l’Antonio alabe metìt l'annuncio? A talse che bisogna mia tat fidas de lù.

MIRANDA. A spere pròpe de se! Anse, al gaavrès pròpe zamò de ès che dal'edicola. (Suonano alla porta). Èco, al sarà lü.

ISABELLA. Set sigüra? Ma sel födès dèlbù lü, pèrchè alavrès sunàt? Al ga mia i ciaf?!

MIRANDA. Come al solèt aiàvrà lasade a cà. (Al pubblico irritata) me, padruna dèla me cà, a ma toca derviga fò al maggiordomo. Ala ga öl pròpe töta né!

ISABELLA. Capese la tò rabbia Miranda, ma bisognerà fal vegnì det pèr forsa!

MIRANDA. A so stöfa de sighetà a derviga fò la porta! (Avvicinandosi alla porta di destra e alzando la voce) a ta se te ol maggiordomo! Dervèt fò depèrtöcönt!

ANTONIO. (Risuona. Da fuori) scüsim signurine, a ma sentì? A go mia la ciàf.

MIRANDA. Ol solèt! Ol solèt (Apre. Antonio ha con sé il giornale).

SCENA II

Antonio, Miranda e Isabella

ANTONIO. Èco che ol giornal signurine. (Lo porge a Miranda) L’annuncio al ghè.

MIRANDA. Bene! Almeno chèsto! Fam lès… “Famiglia benestante assume a tempo indeterminato domestica e dama di compagnia. Telefonare al numero… ecc ecc”. Brao Antonio, alè perfèt.

ANTONIO. A gal port söbèt signurina Miranda.

MIRANDA. Cos’è?

ANTONIO. Ol sò cofanèt!

MIRANDA. (Alzando il tono di voce) o dicc che alè perfèt, mia cofanèt!

ANTONIO. Ah! Se i signurine adès i pèrmèt, me…

ISABELLA. Se, se và pör Antonio… (Antonio esce a sinistra). Madonname a go mia dicc al’Antonio che ol nöf giardinier al rierà mia incö. E töt pèr colpa dèl Ferdinando! E indasaì quando a man troerà ü! (Suono di campanello).

MIRANDA. (Aspettando Antonio che non arriva) come sèmpèr, l’Antonio al sa èt mia. Miranda, ma an pöl mia licensial?

ISABELLA. Se a ta sa regordèt be, ammlà zamò facc öna olta. Ma dopo an sentia la sò mancansa e a ghè tocat pregal pèr fal vegnìche amò al nòst servisio.

MIRANDA. Am pöderès pèrò riproaga né. Magare istaolta an sèn mia la sò mancansa.

SCENA III

Isabella, Miranda, Gustavo e Onofrio

GUSTAVO. (Suono di campanello lungo. Da fuori a destra) a ghè nigü in cà?!

ISABELLA. (Preoccupata) Aiè lur! Ma recomande Miranda, mia öna paròla söl’argomènt “giardinier”. E nascont chèl giornal! (Lo nasconde sotto il cuscino del divano. Isabella va ad aprire. Entrano Gustavo e il fratello Onofrio da destra).

GUSTAVO. Buongiorno! (Tutti si salutano. Poi guardandosi in giro). Ma… e ol maggiordomo!? (insinuando).

MIRANDA. Ol maggiordomo al ghè e alistabe. Disem… abastansa be. (Al pubblico) all’ivest a otèr in che condisiù alè. Cosa ölèt Gustavo, notre an sé tròp bune coi nòscc dipendèncc an ga sèmpèr pura de fai laurà tròp… (Isabella la guarda e annuisce compiaciuta).

GUSTAVO. Da notèr chèsto al söcederà mai! I ve pagaci profumatamente e notèr ammöf gnic öna scagna. Forse otèr ai paghì mia profumatamente.

ISABELLA. Profumatamente? Notèr an ga da ai nòscc dipendèncc oltre ai pröföm anche creme, saunète…

ONOFRIO. Pröföm e creme? A te mia capìt Isabella, an sèndre a parlà de liquidi (imita il gesto dei soldi con le dita).

ISABELLA. Liquidi? Töcc i liquidi (imita il gesto del bere) che an ga aiè sèmpèr a sò dispusisiù.

GUSTAVO. Scüsim né, ma a ma sa domandae… Gabriele, ol neut dèl vòst èx giardinier, alè zamò riat? Se nò sbaglie incö al ghera de ès ol sò prim de de laurà, el mia ira forse?

MIRANDA. (Guardando Isabella. Non sa che dire) Gabriele! Gabriele ol neut dèl Ferdinando! Ehm… nò! Adès... al ghè mia. Ma… al rierà incö dòpomèsde!

GUSTAVO. Pecàt, al völie saludà. Al conòse de tat tep. Ü brao scèt con döna pasiù sfrenada pèr töt chèl che al ga a che fa col militar.

MIRANDA. (Finge) ma delbù? Ma chi pödìa imaginal ü laur dèl gènèr!

GUSTAVO. (Dandosi delle arie) Me al so mia come otre a pödì indannacc adoma con ü maggiordomo al servisio. Notèr an ga ü maggiordomo, du giardinier, dò domestiche, öna dama de compagnia e adès ansè anche indre a pensà de ciapà assumì dèl’otèr persunal.

ONOFRIO. Gustavo mèt mia a disagio i nòste amise. (Sdolcinato) El mia ira Isabellissima? Mia töcc i sa pöl pèrmètès chèl che an pöl permetìs notèr.

ISABELLA. (Con ironia) Grasie Onofrio de iga difendide. Ardì che notre ansè indre a sircà persunal da tat tep e an va mia cèrto in giro a dighèl a töcc come sèrta zet.

MIRANDA. Pròpe in chèsce de an sé indre a controlà tate de chèle domande referenziatissime che ai starès gniac in dü sac. El mia ira Isabella?

ISABELLA. Cèrto! Ma erèi mia forse du i sac?

ONOFRIO. E... i rispòste?

MIRANDA. A ma scieglìt dò persune: öna domestica e öna dama de compagnia per Isabella.

GUSTAVO. Bene. A so pròpe contet pèr la òsta scèlta. Al de dencö an ga de tösfò dala zet normal.

ONOFRIO. E quando an pöderès vèdèle?

ISABELLA. (Guardando Onofrio) al so mia otèr, ma notèr incö. El mia ira Miranda? (fra se) Sperem!

MIRANDA. (Compiaciuta dalla risposta di Isabella) se! Prope incö… (fra se) Sperem!

GUSTAVO. Ma pròpe incö che an ga ün impègn!

ISABELLA -MIRANDA. (Ironiche) Che pecat!

GUSTAVO. (Guarda l'orologio) Onofrio alèindre che al sa fa tarde, alè mèi che a mindaghe.

ONOFRIO. Ma  a go de ègn pèr forsa anche me? A ma sa troe isse be che con l’ Isabella.

GUSTAVO. Onofrio, a tal se che o stilista al ve apòsta pèr te! A taolere mia fal ispètà amò öna olta né?!

ONOFRIO. A ta ghe resù. A pöde mia fal ispetà pèr la decima olta. Anche otèr, come notèr, a ghì ü stilista pèr sarto?

MIRANDA. (Ironica) Otèr adoma ü stilista? Notre dü invece.  

GUSTAVO. Se, trì, adès!  An sa èt. (Tutti si salutano e i due  escono di scena a destra).

MIRANDA. (Le due donne si lasciano andare sul divano) e adès cosa an fai ?

ISABELLA. A ta ghe reù, an ga de troà dü stilisti.

MIRANDA. A parlae mia di stilisti Isabella! Ma dèl fato che adès i völerà èt ol nòs giardinier e ol nòst persünal, che come a tal se an ga gniamò mia. Cosa an pöl fa adès?

ISABELLA. Ol nòst isbaglio alè stacc chèl de it conusicc chi du la, de iga dacc corda e pò dòpo iga dicc de stasö de dòs.

MIRANDA. Al pödia mia fa doter con chi du le. Arda che anche ol nòst pubblico al sé nincorsìt che aiè insoportabèi!

ISABELLA. Al so. Al so che a ma facc ü laur giöst. Ma pèrò ai sé ofendicc e adès ai proa in töte i manere a fagla pagà. Comunque, me al so mia cosa a ta fare te, ma me ando a lès ü bèl libèr in giardì. Alè isse öna bèla giornata. (Esce dal fondo).

MIRANDA. Al ga mancaa anche o stilista. (suonano alla porta) chi saral? (Speranzosa) Sperem che al siès vèrgü pèr gli insersiù. Sperem, sperem… (si alza).

SCENA IV

Antonio e Miranda

ANTONIO. (Entrando da sinistra).

MIRANDA. In doet Antonio?

ANTONIO. A dèrfò signurina Miranda.

MIRANDA. Antonio, ando me (alzando la voce) pèr chèsta olta. (Al pubblico) èco, pèr öna olta che al faa ol so doer! Ma mè che andaghe me, alè tròp importante! (Antonio esce dal fondo. Lei va ad aprire).

 

SCENA V

Miranda, Lauretta

MIRANDA. Buongiorno. La ma dighe …

LAURETTA. (Entrando da destra) Buongiorno. A ma sa ciame Lauretta e a so che pèr l’insersiù söl giornal.

MIRANDA. Edet, edet pör Lauretta cara. A talse mia come a so conteta. A ta se che come domestica o nò? (Lauretta annuisce) bene, bene. Me a ma sa ciame Miranda e a digherès che, se a ghè negot al’incuntrare, a ta pöderèsèt cüminsà anche söbèt.

LAURETTA. Ma al so mia se a pöde …

MIRANDA. (Ha troppa paura che i due ritornino) Incö alè ü de de proa pèr te e pèr me.  (Fingendo) A ta avise che prima de te aiè zamò stace che sic iscète dotre. A töte a go domandàt de fermas che incö come de de proa, ma nigona di sic aià ölìt fermas e alura i ma costrenzìt a lasale a cà söbèt. (fra sè)  Ta preghe fa che ala sa fèrme, ta preghe!

LAURETTA. Beh, a pensaga be...

MIRANDA. (Felice alza le braccia ma poi cerca di contenersi). Benissimo. Alura a ta se assunta a tempo indeterminato. (Ricordandosi della prova) cioè, sèmpèr se a ta süperèt la proa de incö.

LAURETTA. Oh dèlbù! A tempo indeterminato?

MIRANDA. Se a ta süperèt la proa de incö però! A ta pöderèsèt cominsà da chèsta stansa e netà be chèl mòbèl le (le mostra quello in fondo a destra. Lauretta annuisce) E de che a dès che a ta fo èt in doca a ghè i prodotti che i ta ocor. (Escono di scena a sinistra. La scena rimane vuota per qualche secondo).

SCENA VI

Miranda solo voce, Lauretta, Isabella e Antonio

MIRANDA. (Lauretta e Miranda rientrano da sinistra. Lauretta ha con sé i prodotti per pulire) se a ta ölèt cominsà, le a ghè ol mòbèl, me turne de che ü momènt (esce a sinistra).

LAURETTA. Al ga ölìa pròpe ü pòst isse. La sciura la sömèa gentile. Indasaì quando a gal dighero ala mama! (Si avvia a pulire il mobile).

ISABELLA. (Entrando dal fondo con un libro in mano) Scolta Miranda, me… (accorgendosi della presenza di Lauretta) e te chi set?

LAURETTA. Buongiorno sciura. A ma sa ciame Lauretta e a so che pèr l’insersiù.

ISABELLA. (Felice) Ah delbù! Zamò che! Che fürtüna! Me a ma sa ciame Isabella. Eche, eche Lauretta, a lèsèm chèl libèr che. La me esta alè piö buna, compagn de öna olta (al pubblico) ardì che la me dama di compagnia!

LAURETTA. Ma la sciura, prima… (viene interrotta).

ISABELLA. Lauretta, a ta cominsere mia a bruntulà zamò al tò prim de de laurà, a öle sperà!

LAURETTA. Nò, nò sciura… (le si avvicina).

ISABELLA. Sèntèzzo che in banda a me. A ta immaginèt mia come a so conteta de iga compagnia. (vede Lauretta avvicinarsi piano piano e con timore) cosa ghè Lauretta, forse te... a ta se mia buna de lès?

LAURETTA. Oh nò sciura. Lèse… anche be se lè pèr chèl.

ISABELLA. Alura sèntèzzo e lès pèr me.

LAURETTA. Ma a go de fal pròpe ? Perché la sciura… (viene interrotta).

ISABELLA. La sciura ala ta dis de lès! (Al pubblico) Avrès völìt öna scèta üm po piö sveglia come come dama de compagnia però.

LAURETTA. (Inizia a leggere il libro di Isabella per circa un minuto).

ANTONIO. (Entrando dal fondo) a ga domande scüsa signurina Isabella, ölie diga che la sò ròsa preferida alà perdìt ü petalo.

ISABELLA. Cos’è! Che disgrasia! Ma comel pödìt söcet! (si alza) scüsa Lauretta a turne söbèt. Ma cosa a ghè söcedìt Antonio, dimèl… (escono tutti e due dal fondo).

SCENA VII

Lauretta, Miranda e Antonio

LAURETTA. E adès cosa foi me? I sciure ai sömèa pèr be lure, ma anche tat istrane. Al so mia se spetà la sciura Isabella, o andannac a netà ol mòbèl! (Al pubblico) otèr cosa a ma disì de fa?

MIRANDA. (Entrando da sinistra) scüsa se a to lasàt che depèrtocönt, ma… (si accorge che Lauretta è seduta con un libro in mano) ma… a set indre a fa Lauretta!?

LAURETTA. (Appoggiando il libro e alzandosi di scatto) ala ma scüse… ma la sciura, prima… (viene interrotta).

MIRANDA. Prima, la sciura che presènt, a terela mia dicc de netà chèl mòbèl le, forse?

LAURETTA. Se sciura, ma dòpo alè riada… (viene interrotta).

MIRANDA. Dòpo che a tere dacc i pròdòtti pèr netà, anche me pensae che ala födès “riada” l’ura de cominsà a laurà…

LAURETTA. (Timidamente) Alera chèl che a sere indre a fa, ma dòpo la sciura… (Viene interrotta).

MIRANDA. (Pensando) Dim piö negot! O capìt chèl che a ta ölèt dim e a ta do resù! A ta domande scüsa Lauretta, alè stacia öna me dimènticansa! Ma tal se, ol piaser de it troat! La sciura che prèsènt là gniamò parlàt dèla tò paga e alura te, a ta se sentada zo. E a te fai be alura!

LAURETTA. Adì la erità… alè mia isse.

MIRANDA. Dai è, fa mia la modèsta perché a ta gherèt töte i resù de sentazzo. Al so mia come o facc a dementegam.

LAURETTA. Mee… (viene interrotta).

MIRANDA. Tee… a ta ghe resù Lauretta! Alura, cosa dighèt se me a ta disès che a go imbisògn de te pèr ses ure al de pèr des euri alura?

LAURETTA. (Felicemente) Che al va benone sciura, a pöderès mia domandà de piö!

MIRANDA. Mèi se. Ma adès pèrò, söbèt a laurà! A talse che a ta se amò in proa. (Lauretta si alza e si dirige a lavorare al mobile).

ANTONIO. (Entra dal fondo) a ga domande scüsa signurina Miranda, olerès saì cosa alàöl pèr sena.

MIRANDA. Mah, al saavrès, dam te ü consiglio.

ANTONIO. Al ma dispias ma annè restat gniaü.

MIRANDA. Gniaü ? De cosè?

ANTONIO. Nessun coniglio!

MIRANDA. Ma mia coniglio! A to domandat de dam ü consiglio, mia ü coniglio. Ölie de te adoma ü sügerimènt.

ANTONIO. Alè finìt anche chèl.

MIRANDA. Cosel che alè finit!?

ANTONIO. Ol condimènt signurina.

MIRANDA. Antonio, sügerimènt a ere dicc. Dai, fam controlà chèl che a ghè in dè credènsa dai. Scüsa Lauretta, a turne söbèt. (Esce con Antonio a sinistra).

SCENA VIII

Lauretta, Margherita (solo voce) e Isabella

LAURETTA. (Sola, sta spolverando il mobile. Suona il telefono. Nessuno risponde. Lauretta si avvicina) Al ve nigü a respont. Ma forse i spèta che a risponde me dato che a so la domèstica… o la dama de compagnia. Pòta, ma se al födès mia isse? I me dò sciure i ma metìt adoma dèla grant confusiù! Me… risponde! Pronto?(Alza il ricevitore. È sua madre).

MARGHERITA.  (Solo voce) Ciao Lauretta a so la tò mama.

LAURETTA. Mamm, set te? Ma… cosa fet… a talse che a ta pödèt mia telefunam söl laurà!

MARGHERITA. Ah, alura i ta ciapàt…

LAURETTA. Se mama, a ta spieghero töt a cà. Adès a ta lase, öle mia po’ che i ma troe a rèspont a öna telefünada pèr me ol prim de de laurà.

MARGHERITA. E perché et respondìt alura?

LAURETTA. O rèspondìt pèrchè pensae che i me sciure ai völiès isse.

MARGHERITA. E se i sciure ai völia che te a ta respondèsèt al telèfono, pèrchè alura a ta ölèt mia parlà cone me che a to telefünat e che pèr de piö a so la tò madèr?

LAURETTA. Se che a öle parlà con te mama, ma pensae che al födès vèrgü che al sircaa i me sciure.

MARGHERITA. èdèt che a go resù alura, te a ta ölèt parlà con chi a ta conòsèt mia, ma mia cola tò mama.

LAURETTA. Ma nò mama, a talse che alè mia isse. (Rassegnata) dai, dim chèl che a ta ölèt dim.

MARGHERITA. A sere preocupada pèrchè a ta turnaèt piö a cà.

LAURETTA. Al so mama, ma i me sciure aià ölìt che a ma sa fèrmès che söbèt e perciò a o mia pödìt avisat.

MARGHERITA. Ma a ta sa troèt be almeno?

LAURETTA. Se, disem... abastanza.

MARGHERITA. (Apprensiva) Adoma abastanza? Dim mia che i ta trata mal né! Mia che magare i ta frösta o se de nò i ta fa netà la capa dèl camì né! (viene interrotta).

LAURETTA. Nò mama, alè adoma che… (viene interrotta).

MARGHERITA. Dim mia che i ta fa netà ol paimènt in zenöcc o magare… i ta fa sügà la scua col fòno!

LAURETTA. Nò, mama. Sta cöèta, al ma söcet negot de chèl (al pubblico) dè mama annè adoma öna pèr fürtüna. Ölie adoma dì che i ssciue aiè ün po strane pèrchè… (viene di nuovo interrotta).

MARGHERITA. (Sempre più preoccupata) ma in che manera cara la me scèta? Dim mia che aiè apena egnide fò dèl manicomio! O se de nò… (terrorizzata) madonna signur, aiè dò delinquente ai arresti domiciliari e te i ta dovra come corer pèr i lur afare sporc!

LAURETTA. Mamm, sta calma! Negot de chèl che a ta set indre a cöntasö. Aiè dò persune per be ma che… aiè mia sèmpèr decorde sö chèl che a go de fa, ma al so che töt al sa mètera apòst prèst. Adès a go de lasat pèrò, mama.

MARGHERITA. A öle pròpe sperà che al siès isse. Adà, a ta avise che o mandat ol tò fradèl Daniele, a èt che fì a terèt facc. Talse che lü al ga tap tep libèr adès che alè disocupat.

LAURETTA. A görès a chèla che al vègne che a lü adès! Che figüra che al ma farès fa!

MARGHERITA. El riat?

LAURETTA. Intat nò, e spere che al rie pròpe mia! Mama, arda che a so buna a caamla depèrmecönt né! A ta ghe de desmèt de ès isse apprensiva con me! A so granda a se adès.

MARGHERITA. Granda! Cönta mia sö di sbambossade! An sé mai grancc a se. Domandeghèl al pubblico.

LAURETTA. Mama! A go quase trent’an! Al ria ergü. A ta la se adès… e telèfunèm piö! (Abbassa il ricevitore. Corre a pulire il mobile nei ripiani bassi).

ISABELLA. (Entrando dal fondo) che dulur! La ròsa piö bèla dèl giardì alà perdìt ol sò prim petalo. Ma… Lauretta, in do set? (Si guarda in giro e non la vede).

LAURETTA. (Si alza) a so che.

ISABELLA. (Al pubblico) Ma cosa ga farala sèmpèr in banda a chèl mòbèl! (fra sè) merà che al faghe spostà! De che ün po me ando fò, ma al so mia cosa messö A go bisògn dèl tò aiuto pèr chèsto.

LAURETTA. (Si guarda in giro) dighela a me?

ISABELLA. (Al pubblico) ala sömèa ün pò tròp tarda la scèta. Pròpe. Dom che an va de là. (Escono a sinistra).

LAURETTA. (Mentre la segue, al pubblico) aièndre a fam dientà mata!

SIPARIO

ATTO SECONDO

SCENA  Come il primo atto.

SCENA I

Miranda voce, Isabella voce, Lauretta  e Daniele

Scena vuota, poi suono di campanello.

MIRANDA. (Da fuori) Antonio, ol campanèl! (Nessuna risposta) Come al solèt, al respont mia.

ISABELLA. (Da fuori) Sta calma Miranda, a mande a dèrf la Lauretta. Strèsa mia chèl pòvr’òmö

MIRANDA. (Da fuori) Antonio stressat? Ma da quando! Ma pèrchè… la Lauretta alè le con te?

ISABELLA. (Da fuori) alè indre a dam öna mà. Lauretta, va a dèrf la porta pèr piaser.

LAURETTA. (Entra in scena da sinistra e va ad aprire. È suo fratello Daniele). Daniele, cosa a ga fet che?

DANIELE. La mà mandàt la mama pèrchè a terèt facc piö saì negota. 

LAURETTA. Al so, ammlà dicc pèr telefono! Me adès laure che e come a ta èdèt a ghè töt a pòsto. Adès alè mèi che a t’andaghèt ivià, öle pò mia che i ma ède ciapà isite zamò dal prim de de laurà.

DANIELE. Al so e a ta domande scüsa, ma talse come alè ansiusa la mama. Ol fato alè che alà ma facc promèt che dòpo che atere troat, a ghere de portaga öna proa che a ta staèt be.

LAURETTA. Ma a ta me est o nò? E pò dòpo, a tlo zamò dicc che alo sentida pèr  telefono. Adès va docà! (Cerca di spingerlo fuori).

DANIELE. Tee, atla conòsèt be e se me a ga porte mia öna proa, ala ma manda turna che.

LAURETTA. Al so, al so! Ma pödièt mia portà la machina di foto o dotèr? Ma dispias Daniele, ma a ta ghe dendà adès, a ma sömèa che al rie ergù! (Lo spinge fuori) Sirca de convincila a parole.

DANIELE. Ma… ma… (è fuori la porta).

LAURETTA. (Al pubblico) Ma che proa ölièl che a ga  dès, ol dna forse?

ISABELLA. (Da fuori) Chi erel Lauretta?

LAURETTA. Nigù. Aiera sbagliat indiris. (Esce di scena a sinistra).

SCENA II

Antonio e Daniele

ANTONIO. (Entra dal fondo con un vaso di fiori recisi che appoggia in sala).

DANIELE. (Entrando con forza dalla porta a destra) Attlà conòsèt come alè e… (non vede Lauretta).

ANTONIO. Buongiorno. Sirchèl vergü?

DANIELE. A ga domade scüsa ma… a so Marzetti Daniele e… (viene interrotto).

ANTONIO. (Felice) oh, finalment ol giardinier!

DANIELE. Nò, al varde che alà capìt mal, a ma sa ciame Marzetti Daniele.

ANTONIO. E me che o dicc, giardiniere! A mal ispetaa töcc. Al vègne, al vègne de là in giardì che a ga fo èt töt.

DANIELE. Aliscolte, me a sondre a sircà la me sorèla Lauretta e… (viene interrotto).

ANTONIO. Cos’è? Al pöl fermas adoma un’ürèta? Pèr incö al va be dai, ma dèndomà al gavrà de ès al servisio a giornada piena.  

DANIELE. Al varde che me… (viene interrotto).

ANTONIO. Al vègne che a ga fo èt ol giardì. Gniac a fala apòsta incö a ghè ü problema cola rosa preferida dèla signurina. Al vègne.. (Si avvia al fondo).

DANIELE. Ma me…ma … (Al pubblico) isvèt che al ma scambiàt pèr vergù dotèr. Dèl sigür. A so zamò sènsa laurà e se annà approfitte mia… e po’ dòpo come giardinier a so a brao. Arìe!

SCENA III

Isabella, Lauretta, Gustavo e Onofrio

ISABELLA. (Entrando da sinistra con Lauretta. Isabella indossa un bel vestito) ü estìt isse bèl e al sere gniac de ighèl. Se a ga födèsèt mia istacia Lauretta! A ta se delbù öna pèrfèta dama de compagnia.

LAURETTA. Grasie sciura Isabella… A go de lèsèga amò ol libèr?

ISABELLA. (Isabella si avvicina alla scrivania e si accorge che non ha ancora aperto le lettere che ha ricevuto il giorno prima). Prefererès che pèr ol momènt a ta ma dèrvès fò chèle lèttere che a o gniamò de lès.  

LAURETTA. Söbèt! (Si dirige alla scrivania e comincia ad aprire le lettere. Isabella si va a sedere sul divano. Suonano alla porta.) Dèrve me sciura Isabella?

ISABELLA. Nò, preòcupès mia, lasa che alindaghe l’Antonio. (Antonio non arriva) Forse alè mèi che a dèrve me. (Apre la porta a destra, entrano Gustavo con il fratello Onofrio. Isabella. Non è per nulla contenta della loro visita). Buongiorno. Qual nöf buon vento al va porta che!? Ele zamò finide i proe dèl sarto?

ONOFRIO. Stilista! Al sa ciama stilista chèl che al fa i nòscc vesticc.

GUSTAVO. Ol’Onofrio alà facc ala svèlta pèrchè al vèdia mia l’ura de turnà pèr vèt al’òpera i òscc nöf aiutanti.

ISABELLA. (Fra sé) Impicciù!

ONOFRIO. (Con fare provocatorio) O a ghi che gniamò nigü?

ISABELLA. (Con orgoglio) Onofrio, Gustavo, a va presente Lauretta, la me dama de compagnia (tutti si girano verso Lauretta).

ONOFRIO. (Avvicinandosi con cautela) buongiorno. (Al pubblico) indasaì in doca aiàvrà pescada chèsta!

GUSTAVO. Buongiorno. (Al pubblico) al sòmèa de gran basa clas social.

LAURETTA. (Titubante) Buongiorno… (si siede ad aprire e leggere le lettere).

ISABELLA. Alè la me dama de compagnia, perfetta ed efficientissima.

ONOFRIO. A edìla al sa digherès mia. Pènsa, cara la me Isabella che… (viene interrotto).

ISABELLA. Adoma, Isabella. Gustavo, me, a so mia gnià cara e gnià la tò.

ONOFRIO. Scüsa. Alera adoma in ricordo di bèi tep.

ISABELLA. Scüsa, ma chi bèi tep aiè mai esisticc.

ONOFRIO. A disie che la me dama de compagnia ala ga dò lauree…

ISABELLA. Ah, delbù? Pensa che invece la me dama de compagnia ala ga adoma öna… Lauretta… (ride di gusto) et capìt? Laurea… Lauretta (Ride. Gustavo serio invece).

SCENA IV

Isabella, Onofrio, Gustavo, Lauretta e Miranda

MIRANDA. (Entra da sinistra) ascolta Isabella… (si accorge della presenza di Onofrio e Gustavo) Ah, chi ghè! Zamò finit dal “stilista”? Al ma sömèa pèrò che alaghe mia facc miracoi!  (Onofrio infatti ha lo stesso abito di prima).

ISABELLA. A sere indre anche me a pensal.

ONOFRIO. Isabella, Isabellina, et forse cambiàt idea sö de me?

ISABELLA. (Al pubblico) ma come el posebol töte i setimane la stèsa domanda!

ONOFRIO. Ölèt egnifò con me?

MIRANDA. De che ün po, a tandare fò dèla porta col tò fradèl ol Gustavo.

GUSTAVO. Sèmpèr piö acidina la signurina Miranda. Ala gaavrès imbisògn de ün òm compagn de me, in banda.

MIRANDA. Pèrché te a ta sarèsèt ün òm? Ma fam mia gregnà! (Si accorge che Lauretta è seduta alla scrivania e non a pulire il mobile) Ma che manera a sarala amò sèntadazo! Al va mia be isse! (Si avvicina a Lauretta). Và a mètapòst l’armadièt in giardì che ol mòbèl a tal mètere apòst quando a ga sarà piö nigù in cà. (La guarda male. Lauretta esce dal fondo).

ONOFRIO. A sere indre a dì… Isabellina, ma come pödèt vivì in chèsta cà, isse… (si guarda in giro).

GUSTAVO. (Ironico) In chèsta cà, isse… bellissima! (Ride).

MIRANDA. (Si ferma e si dirige verso di Gustavo) Bellissima ed accogliente! Notèr an ga mia de fa almeno des chilometri pèr andà in dèl bagn!

ISABELLA. E in piö, in de nòsta cà, al manca negota!

ONOFRIO. Negota! Al ta manca mia forse ü compagno bellissimo in banda a te?

ISABELLA. (Al pubblico) Il nuovo Richard Ghiro.

ONOFRIO. E anche intelligentissimo, se lè pèr chèl.

MIRANDA. (Al pubblico) Il nuovo Sigmund Frode.

ONOFRIO. E laur che al sa pöl mia fa a meno, dolcissimo.

ISABELLA. (Al pubblico) Ü bigné! Onofrio, ma a ta se mai vardàt in dès spècc?

ONOFRIO. Cèrto, e piö olte al de.

ISABELLA. E cosa èdèt?

ONOFRIO. Ün òm bellissimo, intelligentissimo e dolcissimo.

MIRANDA. In de spècc te a ta èdèt töcc chi laur le?

ISABELLA. (A Miranda) evvest che spècc che al ga?! E se al comprès pèr me? A pöderès dientà anche piö inteligènta de te!

MIRANDA. Arda che ai esiste mia spècc pèr te.

ISABELLA. Grasie Miranda, come ata ma ölèt be!

SCENA V

Isabella, Onofrio, Gustavo, Miranda e Antonio

ANTONIO. (Entra dal fondo) A domande scüsa signurina Isabella ma ol giardinier al domanda de le.

ISABELLA e MIRANDA. (Guardandosi) Ol giardinier?

ISABELLA. (Titubante) Ol nòst giardinier?

ANTONIO. Cèrto signurina. E al domanda de le.

GUSTAVO. Oh, alè riat ol Gabriele, pöderès andà a saludal? Alè de tat che al vède piö! (viene interrotto).

ISABELLA. Ün’otra olta Gustavo. Sentizzo pör intat. Notre an turnà söbèt (esce a sinistra con Miranda parlando a bassa voce ad Antonio) Ma da quando an ga ü giardinier?!

SCENA VI

Gustavo e Onofrio

ONOFRIO. E te che a ta disièt che la Miranda e la Isabella aiera indre a töga in giro pèrchè segont te ai ghera gnia öna intensiù a ciapà sota dèl persunal! Com’è che a ta disièt? Ah se: “I pöl mia permètìs”. Sa regordèt? Come a ta èdèt, i ga zamò la dama de compagnia e ol giardinier.

GUSTAVO. Cèrto che a ma sa regorde e a so sèmpèr dèla stèsa idea. Comunque che, a ghè ergot che al va mia. Chèla dama de compagnia alà ma convince mia tròp… e anche ol giardinier che i mal fa mia èt, alè ün po strano. Me, a nòte sèrce laur!

ONOFRIO. Te, a ta èdèt nighèr depèrtöt! Me invece, ède adoma la me Isabella.

GUSTAVO. Chèle dò le, i ga refüdàt agn fa e aià piö cambiàt idèa. Me al so mia come i faghe a refüdaga. Con notèr i gavrès vit piö gniaü problema. Invece, negot, lure ai preferes vivì ala giurnada, ü maggiordomo, ü giardinier, öna dama de compagnia e ispetà la fommla di pulizie. Ma come  farale a vivì in chèsta poertà?

ONOFRIO. E al sömèa infena che ai sabe contete!

GUSTAVO. Apparenza Onofrio, adoma apparenza! Ma me a so sèmpèr convinto che al ga siès vèrgot che al va mia.

SCENA VII

Gustavo, Onofrio e Miranda

MIRANDA. (Entrando dal fondo) I giardinier nöf, come i domestiche ai ga sèmpèr inbisògn de ès següicc i prim de.

GUSTAVO. Ela riada la domestica?

MIRANDA. Ma cèrto!

GUSTAVO. Scolta Miranda, pöderès andà a salüdà ol Gabriele adès? Al sarà anche ü tò dipendènt, ma alè sèmpèr ü me amis.

MIRANDA. (Non sa che rispondere) Alèndre che al laurà… sö d’öna pianta! E perciò al ma par mia ü bèl momènt de riceì isite.

SCENA VIII

Gustavo, Onofrio, Miranda, Isabella, Lauretta e Antonio

ISABELLA. (Da fuori) Lauretta cosa fet le, edet (Entra con Lauretta che si reca alla scrivania) Ah i me dipèndèncc che umiltà che i ga det (Miranda guarda contrariata, Lauretta sedersi).

ANTONIO. (Entra dal fondo) Signurina Isabella, ol giardinier, al ga de domandaga… (viene interrotto).

GUSTAVO. Isabella, ègne a salüdà ol Gabriele.

ISABELLA. (Alzando la voce) Nò! Cioè… ölìe dì che pèr ol momènt alè mèi lasal laurà, al sa troverà in cima a ü pino… el vira Antonio?

ANTONIO. Pino? Ma al sa ciamaa mia Gabriele?

ISABELLA. Ma cèrto Antonio. Scusèm Gustavo, a turne söbèt (escono dal fondo).

MIRANDA. (Vede Lauretta ancora alla scrivania. Fra sè) Chèsta Lauretta de umile a ma sömèa che ala gabe mia tat, alè sèmpèr sentadazo! Lauretta, la scrivania alè zamò bèla nèta. Se a ta pödèsèt gentilmente finì de netà ol mòbèl… (le indica il solito mobile). Oh scüsim, Gustavo e Onofrio, a vo gniamò de presentà la me. Le alè la Lauretta e alè la me domestica (i due si guardano meravigliati e increduli).

GUSTAVO. (A Onofrio) ma erela mia la dama de compagnia dèla Isabella?

ONOFRIO. Cèrto che alera dicc isse!

GUSTAVO. Scüsa, e dicc “la tò domestica”?

MIRANDA. Se, la me domestica. Ah beh, forse te atlà ciameret con dü notèr nòm dèl sigür, tipo… colf… giösto?

GUSTAVO. Scüsa Miranda, ma te a set pröpe sigüra che chèla signurina le, ala siès la tò domestica?

MIRANDA. Cèrto! Ghè forse ergot che al va mia? (In modo ironico) al va distürba forse che an gabe di nöf dipendèncc al nòst servisio?

ONOFRIO. Gniampo pò!

MIRANDA. Scüsim, ma a go de parlaga ü momènt ala me domestica  (Miranda si avvicina a Lauretta e le dice, nessuno sente, che non deve sedersi mentre lavora e come deve pulire il mobile e quello che dovrà pulire dopo).  

GUSTAVO. (A Onofrio, senza farsi ascoltare da Miranda) a ghere mia forse resù quando a disie che a ghera ergot che al’indaa mia? Chèle le, i ga öl fa crèt che i ga öna dama de compagnia e öna domestica quando invece alè sèmpèr la stèsa persuna. A tle esta a te o soglie?

ONOFRIO. Ta ghe resü Gustavo. Chèsta olta a ta ghe pròpe resù. E se amml’avrès mia esta coi nòscc öcc, indasaì quace dotèr laur i gaavrès facc crèt i dò signurine.

GUSTAVO. Pròpe! Aiè talmente geluse de notèr che i farès infena carte false pèr sömeaga! E adès che a ga pènse, a go amò di döbe söl giardinier. Me a crède adiritüra che al ga sabe gniac.  

ONOFRIO. Delbù a pènsèt che ol Gabriele al ga siès mia?

GUSTAVO. Pròpe isse Onofrio. Come a te est a te, o domandat piò olte de pödì saludal, ma lure ai mlà sèmpèr impedìt.

ONOFRIO. An ga de fa ergot… ma al so mia cos’è… (pensa) an ga de ümiale pèr chèsto e pèr chèl che ai ga facc tep indre!

GUSTAVO. E ala sarès la giösta punisiù! O troat! An manda a ciamà Isabella isse… (nel frattempo s’avvicina Miranda).

MIRANDA. (Ironica) A vo gniamò ofrit negot de bìf. Còsa ölì?

ONOFRIO. Miranda, ölerès parlà con te e con la Isabella de ergot de molto importante.

MIRANDA. El söcedìt vergot forse?

GUSTAVO. Intat gniamò mia! Ma per poc. An völ che a ga siès che anche la Isabella se al ta dispias mia...

SCENA IX

Miranda, Onofrio, Gustavo, Lauretta e Isabella

ISABELLA. (Entra dal fondo) Töt apòst pèr fürtüna.

GUSTAVO. Adès che a si che töte dò, me e ol me fradèl an völ saì de otre… chi ela le! (Indica Lauretta)

ISABELLA e MIRANDA. (Guardano Lauretta e poi i due e in contemporanea parleranno)  La me dama de compagnia! (la prima) la me domestica! (l’altra).

ONOFRIO. Dèlbù? (Isabella e Miranda si guardano sconcertate) e notèr che an cred’a che a födès dò persune pèr be. Invece a sirès indre a töga in giro. Faga crèt che a ghirès dò aiutanti quando invece…

GUSTAVO. (Con disprezzo) Ma cosa an völia pretènt Gustavo. Alè mia facile sircà de copià ol nòst ceto social... sensa mèzi!

ISABELLA. Lauretta, ma te a ta se dèlbù öna?

LAURETTA. (Muove la testa in assenso).

MIRANDA. (Per nulla scoraggiata) che a ghè dèl sigür ün’equivoco… El mia ira Isabella?

ISABELLA. Ün’equivoco? Cèrto… cèrto… ün’equivocissimo… (non sa che dire) annacc te Miranda.

MIRANDA. Me e la Isabella an sera indre… adoma… a fa pratica con döna pèrsuna… adoma pèr quando an ga na avrès vìt dò. El mia ira Isabella?

ISABELLA. (Con enfasi) Ma cèrto che an sera indre adoma a fa pratica! Adoma pratica! Soltanto pratica! (Suono di campanello).

MIRANDA. Isabella, la porta.

ISABELLA. Se, oh scüsa Miranda (ma non si muove).

MIRANDA. Adoma pratica, intat che amispetaa la dama de  compagnia che Isabella ala farà egnì det adès! (Incrocia le dita).

ISABELLA. Che me a faro egnì det adès (non si muove).

MIRANDA. Isabella (le indica di andare ad aprire).

ISABELLA. Ah, la porta! Scüsa.

SCENA X

Lauretta, Isabella, Gustavo, Miranda, Onofrio e Margherita

LAURETTA. (Entra da destra) Mama! Cosa fet che!

ISABELLA. Mama? Oh oh…

GUSTAVO. Mama? Le ala sarès la mama dèla Lauretta…

MARGHERITA. (Con timidezza) Se. Scüsim del’intrusiù, ma ol fato alè che… (viene interrotta).

MIRANDA. Se, le alè la mama dèla Lauretta. E dato che la Lauretta ala ga dicc che an sircaa öna dama de compagnia, le ala sé söbèt ofrida. El mia ira sciura? (Isabella e chiedono a gesti a Margherita di annuire).

ISABELLA. El mia ira?!

MARGHERITA. èco, a dì la erità… dato che ol me scèt Daniele alera gniamò de turnà  a cà, me a ere pensàt… (viene interrotta).  

MIRANDA. Alè pròpe isse, i scèt i da sèmpèr di penser siciura! Sciura come?

MARGHERITA. Margherita.

ISABELLA. A capese pròpe che i mame i sa preòcupa sèmpèr di pròpi scèt e alè anche pèr chèsto, vira, che alà decidìt de stà visina anche in dèl laurà ala sò scèta, vira sciura Margherita? (Lauretta, Miranda e Isabella a gesti, le chiedono di rispondere si).

MARGHERITA. (Molto titubante, annuisce) sssss…ssse. (Miranda e Lauretta saltano di gioia facendo rumore. Gustavo e Onofrio si voltano ma loro fingono di nulla).

MIRANDA. Issentìt o atèr?

ONOFRIO. Beh, forse, magare, a maavrà esagerat ün po con votèr. Ol fato alè che töcc i völ copià la nostra bèla eta.  

GUSTAVO. (Non convinto si avvicina a Margherita) e le ala sarès öna dama de compagnia… (a Onofrio) èrgot al ma convince gniamò mia.

MARGHERITA. (Non sa che rispondere. Le tre donne le parlano a gesti. Capisce che deve stare al gioco e prende coraggio) alè pròpe isse! A so la nöa dama de compagnia dèla sciura…

LAURETTA. Isabella!

ISABELLA. Ala ègne sciura Margherita che a ga presènte i nòscc visì Onofrio e Gustavo. Aiè dèi (ironica) brai isì né, anche se ün po… originail a olte.  

GUSTAVO. Notèr, originai? E otèr alura che a faèv i proe con döna persuna! Dom che an va Onofrio che… (viene interrotto dall’arrivo dal fondo di Antonio e Daniele).

SCENA XI

Miranda, Onofrio, Isabella, Gustavo, Lauretta, Margherita, Antonio e Daniele

ANTONIO. (Entrando dal fondo con Daniele. Daniele ha gli attrezzi da giardiniere e un fiore) scüsim signurine se a va interompe e a va distürbe, ma ol giardinier che, al dis che…

GUSTAVO. Giardinier? Ma chèsto alè mia ol Gabriele ol scèt dèl Ferdinando!

ISABELLA. Oh oh..

LAURETTA. Daniele!

MARGHERITA. Daniele! Èco in doca a ta serèt finìt e pèrchè a ta turnaèt piö a cà!

DANIELE. Scüsa mama ma a so egnìt a sircà la Lauretta e… (viene interrotto).

GUSTAVO. (Insinuando) E dato che otre, a irès troat nigü come giardinier iffermat che lü, facendo finta che alerès assumìt, adoma pèr sfigürà mia ai nòscc öcc.  Che figüra! Töga in gir isse! Dom che an va Onofrio.

ISABELLA. Ascoltiga be carini, notèr an ga mia imbisògn de sfigürà con nigü. Lü al sa ciama posse Daniele e alè capitat che pròpe pèr caso, ma alè anche ira che alo assumìt come giardinier pèrchè alè pròpe brao. Ma al sis mia che alà salvat la me rosa che ormai alera spaciada?

ONOFRIO. A ta crède mia.

ISABELLA. Ma cèrto! Alera öna rosa che me… (viene interrotta).

GUSTAVO. A parlae mia dèla rosa ma dèl fato  che atle assümìt! Dom che an va Onofrio.

MIRANDA. Gustavo, che colpa anganà notre se ol vècc giardinier ol Ferdinando al ga telefunat a diga che ol neut al preferia la cariera militar a chèla de giardinier?

ISABELLA. Notre an ga sera negot dèl Daniele infena a quando l’Antonio al ga ciamade in giardì. Quando a ma est che alera brao ammlà assumìt söbèt. Che diferènsa fal, disimèl votèr!

DANIELE. Scüsim se a ma sa intromète ma ölìe anche dì che la signurina Isabella alà ma assumìt anche con la qualifica de giardinier ispecializat con in piö ü premio special pèrchè a go salvat la sò rosa preferida.

ISABELLA. Alè pròpe isse!

MIRANDA. Cos’è? Ammlà apena assumìt e te a tal paghèt zamò piö dèl Ferdinando? (Ricordandosi della presenza di Onofrio e Gustavo). Cèrto, a te facc be se aglià meritaa.

GUSTAVO. (Verso Margherita) E le ala sarès la dama de compagnia? Ma a chi ölìf dagla a bìf! Dom che an va  Onofrio.

ISABELLA. Da notèr a if biit pròpe negot. Pèr quanto al riguarda la sciura Margherita, notre… (non sa che inventare) Miranda, a lase a te l’unur de finì ol discors.

MIRANDA. (Non sa che dire) Pèr quanto al riguarda la sciura Margherita, a va annuncie che … a va annuncie che… alae assunta adès come dama de compagnia pèr l’Isabella! (Silenzio e tutti guardano Margherita).

MARGHERITA. Dato che i me scècc i ga ü laurà stabèl, a ma sa troerès tòp ispès depèrmecönt a cà e alura pènse che chèsto laurà come dama de compagnia al ma pöderès indà be.

GUSTAVO. (Prendendole in giro) Oh, adès a ma sa mète indre a löcià. Dom che an va Onofrio.

ISABELLA. Anche a me (piange davvero) ma al troèt mia emusiunante chèsto final Gustavo?

MIRANDA. Alè ira, alè pròpe emusiunante iga öna famèa al pròpe servisio. (Si ferma un attimo) scüsa Gustavo, ma te quace dipendèncc a ghet al tò servisio?

GUSTAVO. (Con orgoglio) sic e töcc fidacc.

MIRANDA. Notèr invece a ma ADOTTAT öna famèa intrega al nòst servisio caro ol me Gustavo e Onofrio. Otèr invece, quate famèee?

GUSTAVO. (Arrabbiatissimo) don che an va Onofrio… (escono a destra).

ISABELLA. Alera pò a ura nè! E adès cosa an pöl fa?

ANTONIO. Oh meno mal!

ISABELLA. Meno mal cos’è?

ANTONIO. Che an va a mangià!

ISABELLA. Che an pöl fa Antonio, che an pöl fa o dicc! Mia mangià!

ANTONIO. E cosa an fa alura?

MIRANDA. Dato che che, töcc aiè stacc assunti, pènse che anche ol nòst publico al siès decorde che al sa dighe… töcc a laurà!

  

SIPARIO