Pupà, andom!

Stampa questo copione

Pupà,

Pupà,

andom!

due atti

in dialetto mantovano

di

Franco Zaffanella

1988/2001

Personaggi:

Pietro - Il padre

Teresa - La madre

Virginia - La figlia

Carlo - Il figlio

Gino - Amico di Carlo

Maria - Vicina di casa

Aldo - Ricco benestante

Don Michele - Parroco

La vicenda si svolge nel maggio 1887 a Campitello

                                                                    2

Primo atto

Pietro è seduto e chinato sulla tavola.

Teresa e Virginia parlano sottovoce.

TERESA - . . . Teval det cuèl Carlo?

VIRGINIA - No mama, as sarà fermà in piasa.

TERESA - Talsè che tu fradel a l’è dificil ca staga in gir a sbrindulà, a vures mia ca’g sia sucès quel?

VIRGINIA - Sperom cal vegna a ca prema c’andoma al rušari.

TERESA - Parla pian mama che tua padar al sè indurmensà,la mia dormi töta not cun cal dulur cal ga a la gamba.

VIRGINIA - Am par cal sia rivà.

TERESA - Meno male.

Le due donne si avvicinano alla porta, ed entra Carlo.

TERESA - Ta gh’è brigà Carlo stasera a vegnar a ca?

CARLO - Andando a dissetarsi nell’angolo della stanza dove c’è appeso un secchio d’acqua. Am lasava po vegnar via stasera cal cancar dal padrun.

TERESA - Ma sta mia di acsé Carlo, ca gom da ringrasià al Signur se ca’t gh’è da lavurà.

CARLO - Ah se, incö duds’uri uri söta al sul!Par ciapà

gnanca da pudì magnà, varda che, che camara ca göma, varda che bela mubilia,che dentar gh’om töt, e fom töt.

Sèt al padrun, al siur Giovanni, quanti camari al ga!? Dišdot! E cun töti li cumudità!

Nel frattempo Carlo si siede a tavola togliendo un aschiughino

che copriva sopra la sua asse una polenta fumante.

Tagliandosi una fetta con il filo se la porta sul piatto che era già

 pronto sulla tavola, con dentro dell’insalata.

TERESA - Te at vardi quei ca ga da pö, e quei ca sta in dli vai, chi viv in da di cašot, u quei ca sa gnanca induva andà a dormar? Almen che nuatar soma al cuèrt, goma an camin par scaldas d’inveran.                                                                                                                                                                 3

                                                                                               

CARLO - Ma a vigla la legna par scladas mama!

PIETRO – Intervenendo Sempar chi discurs, sempar cli paroli, ma tant a cambia gnint caru al mè putèl.

CARLO - Fin che nisun a dis gnint certu cla cambiarà mia.

VIRGINIA - Andom mama?

TERESA - Se, nuatri andom al rušari nè.

PIETRO - Se andè pöri.

Le due donne escono

CARLO - Andè, andè a pregà parchè ades sè restà sul quel.

PIETRO -Parchè dit acsé Carlo?

CARLO - Parchè . . . parchè al padrun al ma det che da me al

ga po ad bisogn.

PIETRO - Ma . . . ma parchè? Ma . . . ades ca cumincia al lavurà gros in campagna, èt fat quèl da mal?

CARLO - Ma gnint, l’è che al mes pasà, th’at ricordat quant a su andà cun töta cla gent davanti al cumun a sbraià? Che pu som sul andà a dmandà dal pan.

PIETRO - Se am ricordi, e alura?

CARLO - Elura aš ved che al padrun a lè gni a savil, figurat.

PIETRO - I padrun iè töti a na manera, i fa i su interes sensa vardà in facia nisun, e sa th’at lamenti it taia li gambi, ah sa pudes lavurà anca me . . .

CARLO - Pupà ma sta gnanca dil, cuma vöt fa a lavurà mes cuma at sè.

PIETRO - Al so, e ades cuša fom? Sta mia digal a tu madar e tu surela, gal dirò me.

CARLO - I ta schesa cume an limun, sensa cor e cun in testa sul al guadagn. Al sa ca som in quatar in famiglia, ca su sul me a lavurà, e pu su mia cume u fat a trategnum, al ma mia fat capì che se la Virginia l’andava na qual sera a ca sua, l’avres cambià idea.

Sbrodagh dan spurcaciun!

                                                                                                4

PIETRO - Maledet! E l’è sempar sta na gran bröta persuna, e su padar l’era pes amö.Pensa che dal quarantot quand è pasà i student Tuscan chi scapava da Curtatun dopu la bataglia, ben chi pudeva a ga slungava quèl, pusè che atar ig dava da bevar, parchè i gh’eva na gran se, ben lu la fat serà i cancei dla curt, prova pensà, chestu l’era su padar dal siur Aldo.

E l’atr’an quant a gh’è sta l’inundasiun, lu la muvì gnanca an di par iutà chi disgrasià.

CARLO - Ma i padrun pupà iè töti acsé, bisogna putost che anca nuatar as decidoma.

PIETRO - Decidom cosa?

CARLO - Ma par andà in America, che vita fom che!?

PIETRO - Ma cuma foma nuatar, talsè me cuma su mes, tu madar, tu surèla, lori ad partar is la sent mia.

CARLO - Ma bisogna ca’s decidoma, èt vest quanti ca part, va via anca Ginin cun töta la famiglia, Gepè Furlan e su fradel e atar do famigli dal paes.

PIETRO - Se ma nuatar forsi pudresum tirà avanti, sperandu che li robi li migliura, te at sè an brau lavuradur e at vedrè ca’t cati amö da lavurà, ades in campagna i serca dla gent e . . .

CARLO - E sa cati mia? E’t vest quant gent ca gh’è sensa lavurà, seben ca som quasi d’ista, cusa faghi dopu? Vaghi a rubà? E pu che nuatar cusa lasom? La ca? La téra? Nuatar a gom gnint e lasom gnint.A gu da restà che par fam spacà la schena dai padrun e par vigh gnanca da magnà, u par al nostar guveran ca’s carga ad tasi e al fa li legi sul par i siur.

Om mia pruvà anca a fa sciopero, e töti li prutesti ca gh’è sta iè andadi fni in gnint.

PIETRO - Carlo me su tu padar, ma sa’t vo partar, va pöri ma me su vec e malandà e . . .

CARLO - Ma me a voi andà via par sempar, par quel ca gom d’andà via töti.

Chiede permesso di entrare la vicina di casa Maria.

                                                                                                5

MARIA - Permes?

PIETRO - Avanti Maria, ve dentar.

MARIA - Ma scret me fradel dal Brasil! L’è an pes ca spetavi,

e che beli nutisii.

CARLO - Lešasla Maria ca sentoma anca nuatar.

MARIA - Se se, a su gnida aposta,sentì.

Cara sorella ti domando se sei ancora del medesimo parere

 di prima; per venire anche tu ad inpatriarti nell’America.

Se mi dai la promessa di venire, con un’altra mia lettera vi farò

sapere tutto quello che necesiterrà pr voi.

Se pensate di venire, non venire con timidezza perchè di

tutto ciò che dicevano i signori italiani non è vero affatto.

Anzi vi posso dire che siamo rimasti stupefatti al vedere la

 benevolenza che ci vogliono questi Cristiani e molto più

timorati a Iddio che in Italia. In quanto poi che dicevano

che vi erano molte bestie feroci io vi posso giurare che non è

vero niente affatto.Dicevano anche che c’erano dei debiti da

pagare ma invece abbiamo preso la mancia dal Governo di

Fiorini 206.Due giorni si deve lavorare per il Governo ed il

rimanente per la nostra terra con obbligo di 5 anni con lo

stipendio di circa 50 Fiorini al mese per il mantenimento.

Abbiamo subito comperato le armi ansiosi di andare a caccia del selvaggio, la caccia che abbiamo fatto non sono delle bestie

feroci, anzi dei buoni selvaggi volatili. Invece per quello

che abbiamo verificato le bestie feroci ci sono li in Italia che ci

assorbono tutto il sangue che avevamo nelle vene.

Quindi sorella mia e amici vi posso dire che benedisco Iddio

grande che mi ha illuminato di portarmi in America.

Quindi per mio maggiore interesse appena avrò preso la mia

colonia di terra. Ho destinato di comperare un cavallo, un paio

di vacche e tre o quattro porci per farmi degli allevamenti.

Altro non mi rimane che salutarvi.

CARLO - E’t sentì pupà, pensa cume a pudresum sta mei anca nuatar la in America.

PIETRO - Se ma varda che me u sentì anca atri storie, e tanta gent la turna indré parchè ià catà anca la gnint da bel.          6

MARIA - Me u parlà cun al Cescu e om decis da partar anca nuatar, su mia quand, ma andom.

CARLO - Ma anca me a voi andà in America Maria, l’è ca bisogna ca cunvinsa la me famiglia.                                  

MARIA - As faga curagiu Pietro, al mia sentì cusa scriv me fradel?

PIETRO - Eh al su, ma me su mia in cundisiun d’andà via, po me restà poc da vivar e voi mia morar in an paes luntan ca su gnanca induva l’è.

CARLO - Ma cusa dit, ag nè ad gent pusè vecia che andà via.

PIETRO - Ma i sarà sta mes mei da me.

MARIA - Nuatar dman a gom da catas par discutar da cli robi che, a gh’è al Bepi cun su surèla,Pierino Malos cun su muier e i su fioi, al Cesco e tanti atar, sa vulì vegnar anca vuatar.

CARLO - Se, me a vegni, induva av catè?

MARIA - Le da Gepin, ad banda l’ustaria.

PIETRO - Ma quant a partì?

MARIA - Ma ag nè anca dman ca va via, sul che me prema bisogna ca scriva a mè fradel. Dopu decidarò, ades però a vaghi a fag vedar la lettra a mè cušina, aš vedom.

CARLO - Va ben Maria alura as vedoma dman da Gepin.

MARIA - Se ciau.

PIETRO - Ciau Maria.

Maria esce dalla stanza.

PIETRO - Vè Carlo ca’l Cesco cla numinà la Maria el quel ca sta adré a tu surela?

CARLO - Se Cesco ca sta a li “Canovi”.

PIETRO - Ma cusa fal cal putel le?

CARLO - Ades al lavura dal Marches, cal siur ga töti chi sit le a Gabbiana.

PIETRO - Ma alura induva volal andà sal lavura?

CARLO - Ma cuša vöt ca cunta pupà, pensa cal dorum in sal fnel e al ga gnanca famiglia, al fa ben andà via.

         

                                                                                                7

Per qualche attimo i due uomini se ne stanno in silenzio,Carlo

che ha già finito di mangiare si alza e va vicino al camino.

Subito dopo entrano Virginia e Teresa.

TERESA - Brrr, gh’è fresculin stasera.

PIETRO - L’è fni prest stasera al rušari.                 

TERESA - Ma se.

CARLO - Gh’è na qual nuvità da la piasa?

VIRGINIA - No, al pret al det sul che chi part dman par l’America al ia völ vedar töti par dag la benedisiun.

CARLO - Che sfors, la benedisiun.

TERESA - Ma cuša dit  Carlo dal nostar pret?

CARLO - Cusa vöt ca diga, dal de al prega cui puvret e la sera al va a fa filos cul padrun.

TERESA - Ma sta mia di acsé Carlo, sta mia ca t’am dè an dispiašer.

CARLO - Quant a gh’è sta i scioperi cusa diševal? Da mia fa sciopero, ca gh’era da lavurà, da mia fa di danni al padrun, parchè sul di puvret l’èra al regno di Cieli.

TERESA - El al gh’eva rašun!

VIRGINIA - Se, al nostar l’è an bun pret.

CARLO - Ma veršì ioc, vures vedal lu in dli nostri cundisiun, se li su paroli li restares queli.

PIETRO - Lu Carlo al ià cunos ben li cundisiun di puvret, ecome sal ia cunos, e an na iutà tanti, questu a pos dital me.

CARLO - Ben ma comunque par me cla vita che lè dre fni.

TERESA - Parchè?

CARLO - Parchè . . . me a voi andà in America!

TERESA - Ma no Carlo, parchè? Ades at gh’è al tu lavurà,at vedrè che rivarom anca a sta mei e sa m’ascultavu pudevum tegnar i cavaler.

CARLO . I cavaler par du ani i sè andà da mal e om butà chi poghi bèsi ca pudevum druvà a natra manera. E pu bisogna cav diga . . . che al lavurà ac glu po.

TERESA - Ma Diu! Signur! Anca chesta!                      8

VIRGINIA - Ma parchè!?

TERESA - (Piangente) E ades cuša fom, andarom a la ruvina.

VIRGINIA - Sta mia sigà mama, at vedrè che al Signur as iutarà, bisogna vig an po da speransa.

CARLO - Eh, as fa prest a dil, ma ascultem me, bisogna andà in America e at vedrè che la, la sarà töta n’atra vita, prema è gni la Maria e la sa leši la lettra da su fradel,che la a sta benissim, dmandag al pupà sl’è mia vera.

PIETRO - L’è vera,l’è vera, ( Alzandosi a fatica aiutato da un bastone) ma te Carlo ca’t vuresi andà via, ma cuma foma a savì verament cusa catom in America, sarà po cuma dis al fradel ad la Maria; via dal nostar paes cuma sarala? Inveci che töti gh’è ciapà cla smania da partar duvresum lutà insiem par sta che e vigh na vita diversa, mia cume quela a dli besti.

CARLO - Ma cusa è cuntà töti chi scioperi ch’è sta fat, dal gran cašin e po pian pian töt è riturnà cume prema, e i padrun iè la chi red a li nostri spali.

Ma cusa credat pupà che me gabia piašer andà via, ma ades cume ades a gh’è atar da fa.

VIRGINIA - Però u sentì ca gh’è quaranta de da vias da fa in cundisun bröti e par al pupà e la mama iè tanti.

TERESA - Se, ma ades culgomas,anche te Carlo at sarè strac, lasom pasà na not, dman decidarom.

CARLO - At gh’è rašun mama.

VIRGINIA - Chisà che al Signur al posa iutas, e fas fa la strada giosta.

Piano piano tutti si apprestano a coricarsi in specie di brande

distese a terra.

CARLO - Sèt che sul a Campdel l’an pasà nè andà via quasi na trentina, te pupà ad di par al vias, varda che andà via anca al vec Pedrasol cal gh’eva pusè d’utant ani, ben l’è rivà anca lu e al lè amö in vita.

                                                                                                9

PIETRO - Ma me cun cle gamba che ad la strad an faghi mia tanta.

VIRGINIA - Pupà ma varda che in sla nav a gh’è mia da caminà.

PIETRO - A l’è vera, ma fa quaranta de in snà nav töti mucià cume ad li besti e cun poc da magnà.

CARLO - Parchè che ag nom tant da magnà, pulenta, pulenta e pulenta. La nostra unica speransa l’è l’America, la al lavurà al gh’è e al magnà as mancarà mia, ansi as pudrà anca metar via quèl.

VIRGINIA - Anca metar via quèl?!

TERESA - Tanti i dis ca gh’è a dli furesti grosi cun tanti besti periculusi.

CARLO - Ma no, prema tu det che gni la Maria, e su fradel al dis che ad li besti feroci ag nè mia, putost al dis che li besti feroci iè i padrun che in Italia.  

PIETRO - Su fradel l’è quasi tri ani cl’è andà via.

TERESA - Am ricordi quand l’è partì, lu e su muier e i du putlet, cume i sigava töti.

CARLO - Lor as pol di che in America ià catà veramente la furtuna.

PIETRO - Lor i gh’eva gnanca na ca induva sta, almen nuatar a glom e al padrun al pol mia mandas via anca se te at perdi al lavurà, ta’t ricordi ch’om firmà cla carta che in cla camara che pudevum stag fin ca vulevum.

CARLO - Se, vardarom cume la sarà pupà.

A questo punto prima di coricarsi intingono le dita nell’acqua

santa,si fanno il segno di croce e Pietro introduce le preghiere

che fanno inginocchiati.

PIETRO - Signore Santissimo illumina la nostra vita, fa che possiamo andare d’accordo, tu che senti e vedi ogni cosa, fa che possiamo avere lavoro e il pane che ci serve.Perdonaci del male che abbiamo fatto, ti ringraziamo per tutto quello che

fai per  noi  . . . (tutti).                                                                                                                                                  10

Ave, Maria, gratia plena, Dominus tecum; benedicta tu in

muliéribus, et benedictus fructus ventris tui, Jesus.

Sancta Maria Mater Dei, ora pro nobis peccatoribus, nunc et

in hora mortis nostrae. Amen

Gloria Patri et Filio et Spiritui Sancto: sicut erat in principio, et

nunc et semper, et in saécula saeculorum Amen.

                                                                                               

Si fanno il segno della croce, quindi tutti si coricano.

Parte musica molto bassa.

TERESA - Ma parchè al siur Aldo gal po da dat da lavurà, al sa ca gom bisogn par pudì magnà . . .

CARLO - Sta mia po pensagh mama, dormi                          

VIRGINIA - In Paradis ad sicur ag va mia.

CARLO - Nuatar se a g’andarom, tant in inferan ag soma ades.

TERESA - Sta mia di acsé, at vedré che al Signur as iutarà e rivarà i de ca pudroma sta mei . . . iera sempar li paroli ca diseva me madar puvreta.

      Si sente il canto di un uccellino.

PIETRO - Sentì, al rusgnol anca stasera l’è gni a cantà.

VIRGINIA - E cume al canta ben.

TERESA - Forsi al vegn par fas dismengà i nostar dispiašer.

CARLO - E al sifula par töti, sensa fa diferensi tra siur e puvret.

PIETRO - L’è vera.

Teresa spegne la lampada a petrolio e dalla finestra entra la

luce della luna.

La musica che era appena udibile in sottofondo si alza.

Questa scena dura circa 30 secondi poi si sente il rintocco delle

campane che indicano la mezzanotte.

Subito dopo improvvisamente si sente bussare alla porta

e chiamare.

GINO - Carlo! Carlo!

Tutti all’interno si svegliano.

CARLO - Chi gh’è!?

                                                                                                11

TERESA - Cus’è suces?

GINO - Carlo, su al Gino.

CARLO - A vegni Gino. (Alzandosi va ad aprire alla porta) Cusa

gh’è Gino?

GINO - Ve via cun me dai!

CARLO - Parchè!?

GINO - Su gnì a savì che stamatina i cumincia a to dla gent a

lavurà par rinfursà i’aršan dal Po, dai va a tö la cariola e al badel ca‘ndom!

CARLO - Ma subit!

GINO - Se, parchè cun töta la gent ca ga’ndrà, sa’t rivi tardi i

tos mia.

PIETRO - Vag Carlo l’è n’ucasiun da mia perdar, la cariola e al badil iè sota al portac.

CARLO - Va ben a vegni.

TERESA - Ma a gu gnint da dat adré Carlo.

CARLO - (Mentre si veste velocemente) Sta mia preocupat, at vedrè ca’m rangi, l’impurtant lè ciapà al lavurà.

GINO - Andom, andom.

CARLO - Su prunt andom, sa’vdom.

PIETRO - Am racumandi la cariola l’è töt quel ca gom.

CARLO - Se pupà, ciao.

Tutti lo salutano mentre lui esce.

VIRGINIA - Chisà chi la toga.

TERESA - Sperom ben, ag n’om tant bisogn.

PIETRO - Sperom ben.

Tutti e tre tornano a dormire e nella stanza ritorna il silenzio,

mentre si sente la musica degli scariolanti con il rumore delle

carriole che passano.

Poi il rumore svanisce lasciando solo una musica molto bassa.

FINE PRIMO ATTO 

                                                                                                                   12

SECONDO ATTO

La scena si apre con Virginia che seduta sta sgranando dei

piselli, poi entra senza bussare il padrone, il signor Aldo.

VIRGINIA - (Alzandosi dalla sedia) Siur padrun! Buongiorno.

ALDO - Buongiorno Virginia.

VIRGINIA - A gh’eval bisogn?  . . . parchè me madar e me padar i gh’è mia e me fradel . . .

ALDO - Lo so,lo so, tuo fratello è partito stanotte per il Po; eh

pensare che potrebbe avere lavoro qui.

VIRGINIA - Ma me fradel la det che lu al lavurà ag la da po.

ALDO - Dicevo che potrebbe lavorare da me, solo se . . .

(Avvicinandosi a Virginia e prendendola per una mano) magari,

tu fossi un po gentile con me.

VIRGINIA - Ma . . . me a capesi mia siur Aldo.

ALDO - Come non capisci! (Tirandola verso di se, cercando di baciarla.Virginia fa un urlo di spavento).

VIRGINIA - Ahh!! Ma cusa fal!? Am fa mal! (Cercando di divincolarsi da Aldo).

ALDO - E stai ferma! Se non vuoi che vi mandi via da qui!

VIRGINIA - Ma . . .

In questo momento entra Carlo e vede la scena.

CARLO - Cusa fal che lu?!

ALDO - (Scostandosi da Virginia) Niente, anzi stavo proprio per andarmene.

CARLO - L’è mei cal v aga via! Ma chi credal d’incantà! E al lasa sta mè surela sa’l vol mia ciapà an qual slavaciun!

ALDO - Ma come ti permetti di parlare così al tuo padrone.

CARLO - Lu l’è mia po al me padrun!

VIRGINIA - (Avvicinandosi al fratello) Tasi Carlo.

CARLO - E ades föra dad’che!!!

ALDO - Questa stanza ti ricordo che è di mia proprietà.

                                                                                                13

CARLO - Se ma nuatar pudoma stag fin ca vuloma, as ricordal mia cal sa firmà anca na carta.

ALDO - Si è vero ho firmato una carta, ma dov’è questa carta.

CARLA - Ma l’eva det ca’l la tegneva lu par mia cl’andes persa.

ALDO - E tu credi che io faccia valere quella carta, povero illuso!

CARLO - Certu, parchè lu l’è an disunest, e sa’l völ propria savil dla su camara som propria mia cusa fasan,parchè nuatar

andom in America!

ALDO - Ah si, allora buon viaggio per l’America.(Uscendo).

CARLO - (Chiudendo con violenza la porta) E lu al vaga a l’inferan!

Carlo si appoggia di schiena alla porta molto teso, mentre la

sorella lo guarda molto preoccupata e singhiozzante.

CARLO - Ta’l fat quèl da mal?

VIRGINIA - No, par furtuna ca’t sè rivà, ma cume mai at se ša gni a ca?

CARLO - (Togliendosi dalla porta) Parchè i ma mia tolt la a

lavurà . . . e alura u decis incö parom!

VIRGINIA - Incö! Come incö!? Ma . . .

CARLO - Dai cumincia a binà la roba ca gom ca fom patini, i’ultimi!

VIRGINIA - Ma al pupà e la mama i la sa mia, e ac sarà da fa li carti.

CARLO - Gu ša pensà Virginia ,e at vedrè che anca al pupà e la mama is cunvinsarà, dai ades ca bisogna movas.

VIRGINIA - Va ben ma . . . Francesco . . .

CARLO - Al Cesco lu vest prema, e al ma det che sa parton nuatar al part anca lu, dai che a li do as part cun töti chiatar.

VIRGINIA - Ma gh’è se u no do uri.

CARLO - Par quel ca’t dighi da fa  al svelta.

                                                                                                14

I due iniziano a raccogliere le poche cose che hanno.

Poco dopo entrano i genitori.

PIETRO - Ma Carlo sa’t sè che?!

TERESA - Ma Diu cus’è suces!?

CARLO - E’ suces che al lavurà lu mia ciapà, a som rivà ca gh’era ša na möcia ad gent, da töti li bandi,da Reggio, da Cremuna, da Parma . . .

PIETRO - Am pareva at savil, al sares sta trop bel, ma te Carlo sta mia fatan na culpa.

TERESA - U pregà tant stanot, ma . . . e ades cuša si dre a fa?

CARLO - Pupà, mama, bisogna che ades m’ascultega, fam cal piašer che, parchè che gan va dal nostar futuro, incö . . . incö partom par l’America.

TERESA - Ma no Carlo! Cusa vöt fa!

PIETRO - Subit!? Incö par l’America!?

CARLO - Se, bisogna, l’è la nostra unica speransa.

TERESA - M at se in si du pe?

PIETRO - Te ta’m vö fa mora prema dal temp Carlo.

CARLO - Pupà l’è chestu al mument, che par nuatar a gh’è po post, ma sè’t che prema quand a su gni in ca che a gh’era al siur Aldo.

PIETRO - Al siur Aldo? Che da nuatar?

TERESA - Ma cuša èl gni a fa?

CARLO - Dmandagal a la Virginia cuša al vuleva.

VIRGINIA -  Se . . . l’è gni, e al ma ciapà par na man e al vuleva . . .

PIETRO - Basta! U ša capì. Delinquent! (Mostrando il pugno).

TERESA - E sensa vargogna.

PIETRO - Carlo at gh’è rašun, andom! L’America l’è la nostra speransa.

CARLO - Grasie pupà, am fa piašer ca’t la pensi finalmente cume me, dai muvomas!

TERESA - Ma ag völ mia li carti dal cumun par partar.

CARLO - Ag iù ša li carti, e in dal turnà indrè stamatina, u

                                                                                                15

catà an mè amic da San Michel c’al ma det che na famiglia dal

su paes la rinuncià, e alura a g’andom nuatar.

VIRGINIA - Ma farom la roba giosta?

TERESA - Sul al Signur al sa sa fom giost.

Tutti si danno da fare per raccogliere le cose da portare.

CARLO - E la tavula? Li scragni?

PIETRO - A gla lasarom a la Fernanda.

TERESA - Ma se puvreta, da quand l’è restada da parlé i ga purtà via töt.

CARLO - Sèt che u gnanc pensà sa gom i besi asè par partar?

PIETRO - Cun quei ca t’è ciapà ier e ca’l po ca gom via duvresum fa ura.

In questo momento entra il parroco Don Michele

chiedendo permesso.

PARROCO - Permesso, posso entrare?

TERESA - Don Michele, ma che surpresa.

PARROCO - Buongiorno.

Tutti lo salutano

PIETRO - A sal ca partoma anca nuatar par l’America.

PARROCO - L’ho saputo, è appunto per questo che sono qui, per la benedizione.

TERESA - La benedisiun, ma grasie.

VIRGINIA - Ag n’om ad bisogn.

PARROCO - Sono dispiaciuto che anche voi partiate, sembra che oggi come oggi non esista altro, ci sono interi paesi che si stanno spopolando, in fondo basterebbe un po di pazienza e sperare che le cose possano migliorare.

CARLO - La pasiensa lè finita Don Michele.

PARROCO - La vita è dura per tutti caro Carlo.

CARLO - Me am par che la vita la sia dura sempar par quei,e se la gent la va via, la va mia a fa na scampagnada, ma par liberas da la miseria.

PARROCO - Forse Carlo frequenti troppo persone che invece di pensare al lavoro pensano a lamentarsi.

                                                                                                16

CARLO – Al varda Don Michele . . . e pu lè mei ca taša.

PIETRO - Se Carlo, lè mei anca parchè al pret lè gni par daš la benedisiun,mia par fa dli discusiun.

PARROCO - Si infatti, io non volevo certo fare discussioni, è

solo che io vedo continuamente famiglie della mia parrocchia che se ne vanno e non ritornano più.     

CARLO - Dispias anca a nuatar, ma chesta urmai lè la nostra decisiun.

PARROCO - Che la misericordia di Dio vi possa accompagnare.

Tutti si inginocchiano,i due uomini si tolgono il cappello e

a capo chino ascoltano il Parroco che da  aloro la benedizione.

Poi si fanno il segno della Croce e si alzano.

PARROCO - Tenete, qui ci sono le preghiere che potrete dire

ogni volta che lo desideriate, e che vi possa essere di conforto.

Pietro prende il biglietto

PIETRO - Grasie Don Michele, grasie da töt.

TERESA - Grasie, e al diga na preghiera par töti nuatar.

PARROCO - Non dubitate di questo, ma ora vi lascio perchè vedo che vi state preparando, ci vediamo dopo alla vostra partenza.

TERESA - Va ben Don Michele, as vedom

Il parroco esce salutato da tutti.

TERESA - Ma Carlo cusa tè saltà in ment da rispondag al pret?

VIRGINIA - In fond lè gni sul par das la benedisiun.

CARLO - Tè sentì cusa al ma det, vöt ca tasa.

PIETRO - Dai ades lasè le, ca gom mia tant temp.

CARLO - L’è vera.

VIRGINIA - Chestu al tulom sö? (Prendendo il catino).

PIETRO - Se, quel al sag vurà.

TERESA - Cla roba che la metom che ca fom natar fagot.

CARLO - A li do a gh’è da catas in piasa Sigulina, i ma det ca saroma in na quindsina.

TERESA - E dopu?                                                                  17

CARLO - Dopu s’inviom par Mantua e stasera a li ot as ciapa al trenu par Genuva e d’man s’imbarcom.

PIETRO - Töti chi de in meša al mar . . .

VIRGINIA - L’è quel che me an preocupa.

CARLO - I pasarà, i pasarà.                                           

In questo momento entra la vicina Maria.

MARIA - Permes, u sentì ca’n dè via! Ma atsé a l’impruvisa!?

TERESA - Ma se Maria cara, partom.

MARIA - Ma sa spetavu pudevum andà via insiem, al sevi mia ca gh’evo intensiun da partar.

CARLO - Pudom po spetà Maria.

PIETRO - Ma anca te Pietro?

PIETRO - Am su cunvint anca me, sarà quel ca sarà, ma chesta l’è l’unica roba ca sè restà da fa, anca se me . . . vures tant restà che a Campdel, induva su nasì, ma se al destin am porta via da’d che, mes cume su mes, l’è anca parchè vures che i me putei i posa vigh quel davanti, an futuro, sensa miserii e sensa umiliasiun.

MARIA - Ma alura as vedom po?

TERESA - Al su mia Maria, chiel ca poil savil.

MARIA - Alura av salöt.

E abbraccia Teresa

MARIA - Tanti auguri Teresa.

TERESA - Grasie Maria, anca te ca’t posa partar e vig furtuna cume tu fradel.

MARIA - E che an de a pudoma catas ancora.

TERESA - Se,se Maria.

MARIA - Ciao Pietro. (Abracciandolo).

PIETRO - Ciao Maria, salotum al tu om,a gom gnanca al temp da salutal.

MARIA - Apena al vegna a ca Pietro.

Poi si avvicina ai due figli abbraciandoli.

MARIA - Ciau putei . . . (Singhiozzante).

VIRGINIA - Ciau Maria.

                                                                                                18

CARLO - Sta mia sigà Maria, chesto al fom cun la speransa in dal cor, che lasom töti, i parent, i’amic, la téra con pistà fin da piculin, ma che lasom anca töta la nostra buna vuluntà.

MARIA - Putei cari, vu vest a nasar, cresar . . . e sa pensi che aš vedrom po.

VIRGINIA - Ma chestu al som mia Maria, comunque nuatar at

gavrom sempar in dla ment.

MARIA - Grasie cari, töti li seri dirò n’Ave Maria par vuatar..

TERESA - Anca nuatar Maria pensarom a te e al tu om e insiem pregarom.

MARIA - Grasie, grasie, ciau ciau . . . (Ed esce piangente, con un attimo di commozione da parte di tutti).

Forsa gom bèla töt, andom!

TERESA - Va ben, me töc so chestu.

VIRGINIA - Me chesta.

CARLO - Al rèst al tog sö me, te pupà at porti gnint nè?

PIETRO - Ma a pudevi tö sö quel anca me.

TERESA - Ma Pietro, al vias al sarà lung, e la gamba  lè mei ca’t tla sforsa mia.

CARLO - Alura  . . . andom?

VIRGINIA - Se andom.

PIETRO - Andè andè, che ades a vegni anca me.

I tre escono lentamente guardando per l’ultima volta la stanza,

mentre Pietro rimane solo.

Musica che parte in sottofondo.

Con Pietro che si aggira lentamente appoggiandosi sempre

con il suo bastone nella stanza, guardandosi intorno, posa

una mano su una parete accarezzandola ,poi

improvvisamente si sente il canto dell’usignolo.

PIETRO - L’uslin! (Avvicinandosi alla finestra) Ma a s’tura?

Se’t gni che a salutas? Se parchè caru al me rusgnol nuatar partom. E la sera sentiròm po al tu bèl sifulin.

Prest in cla camara che ag gnarà atra gent, atar disperà cume nuatar, ma te al so ca’t farè mia diferensi e at gnarè ancor la sera che a sifulà.                                                                  19

                                                                                               

Te senša savil par n’atim at mandi via i penser bröt, e at porti an brišin at serenità.

Ve ancor che rusgnol, parchè te at po fa sul dal ben, e chisà che andè anca i’om i posa imparà quel anca da te.

Ciao. . .                                                                                   

Dall’esterno si sente la voce di Carlo.

CARLO - Pupà,andom!

Pietro esce con la musica che si alza.

 

Voce del narratore.

Non è un maggio qualunque, un anno qualunque od un posto

qualunque. Ma siamo in terra mantovana nel maggio del 1887.

Questa vicenda triste e drammatica era vita quotidiana per la maggior parte delle famiglie sopratutto nel basso mantovano.

In un periodo in cui con la miseria che c’era in Italia, i governanti di allora sognavano trionfi e conquiste in Africa

facendo il gioco delle grandi potenze.

L’emigrazione era diventata una preoccupante valvola di

sfogo, la smania di emigrare prendeva tutti, eccitati dalle promesse fatte partivano vecchi impotenti al lavoro, donne

incinte, bambini piccoli, solo in quell’anno partirono più di

5000 persone, delle quali la maggior parte in Brasile, altri sceglievano altre nazioni americane come l’Argentina, il Costarica e gli Stati Uniti.

 

FINE

                                                                                                20